D’aquí a unes hores els catalans deixarem de pagar doble per les autopistes. S’aixecaran les barreres i cauran els peatges que des de fa 50 anys i de manera gairebé exclusiva a Catalunya han representat una doble imposició, perquè una cosa és pagar per l’ús i el manteniment i una altra, injustificable, és pagar via impostos presumptes amortitzacions d’unes infraestructures més que amortitzades.

Hem arribat al 2021 amb peatges a les autopistes –veurem com tornen, que alguna cosa s’inventaran– però en l’escenari futbolístic el peatge es continua pagant sense que cap revolta seriosa hagi pogut posar en qüestió el model. Resulta que la FIFA i les seves filials (UEFA, Conmebol, Concacaf...), amb la mentalitat extractiva i abusiva que les caracteritza, xuclen els jugadors dels clubs –que els formen i els paguen generosament– per les seves festetes –en diuen finestres i serveixen per disputar fases de classificació per als grans tornejos– i en el millor dels casos els retornen sans i estalvis, però no sempre és el cas, i quan venen lesionats, el club s’ha aguantar. Sí, parlem de la UEFA, la mateixa que s’oblida d’exigir la vacunació als participants en l’Eurocopa. I de la Conmebol, que per treure la Copa Amèrica del foc argentí de la Covid-19 la va fer caure a les brases del Brasil. Aquest és el nivell admissible per als gestors esportius del segle XXI?

Doncs a més, la FIFA acaba d’ampliar de 9 a 11 dies les finestres per compensar la que es va perdre el passat març. Sense consens i sense importar-li gens ni mica que jugadors sud-americans que han competit un dijous al vespre tinguin partit dissabte. Se’n diu expropiació sense contrapartides.

En aquest cas, els del No Volem Pagar són els de la Premier, que no es casen amb ningú. Fan costat a FIFA i UEFA per desmuntar la Superlliga però no cedeixen jugadors a la Conmebol. Al Regne Unit, a diferència de l’Estat espanyol, es manté la quarantena de deu dies obligatòria pels procedents de països de la llista vermella com el Brasil, l’Argentina, Xile o Perú, de manera que haurien perdut els jugadors per dos partits. En canvi, el valent Tebas no n’ha estat gens a l’hora de defensar els seus de l’abús de l’Abertis futbolística. Un tímid recurs demanant mesures cautelars, desestimat ràpidament, i l’ajornament dels partits amb afectació com a pedaç, no com a solució.

Les revolucions es fan amb fets, no amb paraules, i ni Tebas és d’aixecar barreres ni la revolució arribarà fins que els clubs, que en última instància són els que tenen la paella pel mànec, prenguin consciència que s’han d’alliberar d’un jou que els xucla jugadors i diners a canvi de molt poc per poder establir a continuació una relació d’igual a igual (ens sona oi?). Si l’instrument es diu Superlliga o no, ja ho aclariran.