L’endreça de can Barça
I de sobte, un dia cal fer endreça. Sigui per una fuita a les golfes, per un desguàs al soterrani o pel salobre persistent de la humitat a les parets, les obres obliguen a l’endreça ronsejada. El cas és que l’ajornament esdevé impossible i es comença a fer dissabte.
La iaia, a qui tot li anava bé, diu que ella ja ho deia; el fill malcriat fuig d’estudi i s’emprenya si la neteja li destapa una funda de condó, un paper de fumar o un manyoc d’herba seca –semblantment, la nena de casa. La mare, el pare o qui en faci la funció té tants dubtes que no sap ben bé què llençar o reservar per si mai fes falta, i els oncles i les tietes, amb els cunyats i les cunyades de bracet, no paren quiets fins que no hi fiquen cullerada.
Mentrestant, l’avi seu i observa.
És un desgavell i no cal cap baladrer, ni cap patracol psicològic, ni cap guru d’empresa per saber que val més posar-hi bona cara i objectivar els resultats (que en llenguatge pla vol dir posar-hi empenta; i tampoc no cal especificar, perquè la paraula ja ho implica, que l’espai alliberat, és a dir, la direcció de la pressió exercida, és exactament l’abandonat per la ronseria).
Ramon Besa ha escrit, des de tot un país d’ivori més que no pas des d’una torre periodística, que aquesta és la pitjor època del Barça; els diaris esportius espanyols editats a Barcelona han continuat reduint el club a un mercat de fitxatges, i Sergi Sol, en quatre articles d’agost, aprofitant l’acomiadament de Messi, a la columna on escriu com en un far d’abast nacional ha provat de conjuntar la gestió del club a l’estratègia que preconitza al govern autonòmic de Catalunya.
I, mentrestant, el seguidor del Barça fa de culer; que és, exactament, per a qui convé l’endreça.