En l’esport res es pot donar per fet fins que ho està, però és pro­ba­ble que la selecció espa­nyola acabi clas­si­fi­cada per al mun­dial de Qatar, bé per la via directa o per una encara hipotètica repesca en la qual hi per­dien sobre­tot els clubs que cedei­xen juga­dors. Ara bé, el cal­vari que està pas­sant Luis Enri­que en el trànsit de les fines­tres FIFA queda tan fora de lògica que ens recorda que estem par­lant d’Espa­nya, un racó del sud d’Europa que sociològica­ment encara viu atra­pat per un pas­sat impe­rial i con­que­ri­dor, cas­tellà, de señori­tos, de dreta i d’ultra­dreta, de mili­tars, de Madrid capi­tal del món cup of café con leche in Plaza Mayor, de Dios existe y es español (versió actu­a­lit­zada del crit que pro­fe­ria la infan­te­ria espa­nyola quan repar­tia lle­nya per Europa en els segles XVI i XVII)...

En el segle XXI, a posició espa­nyola en la geo­política és deca­dent –els esforços de Pedro Sánchez per apel·lar a l’orgull i l’auto­es­tima ho dela­ten– i aquest fet causa frus­tra­ci­ons als defen­sors de les essències, que fins ara s’havien pogut refu­giar en els èxits de l’esport. Fins ara. Fixant-nos en el fut­bol, des de l’Euro­copa de Luis Ara­gonés, això que se n’ha dit la Roja ha vis­cut una dècada llarga dels rèdits d’un model fut­bolístic d’èxit que el Barça va con­ver­tir en gua­nya­dor. Ho van pro­cla­mar des del mateix Sabio de Hor­ta­leza a Vicente del Bos­que, un rara avis cas­tellà amb valors repu­bli­cans. Però tot s’acaba, i si el Barça ho ha notat en carn pròpia, el con­junt del fut­bol espa­nyol també ha de ser cons­ci­ent que un relleu gene­ra­ci­o­nal amb caràcter imme­diat és inne­go­ci­a­ble. Coin­ci­deix aquest declivi amb el càrrec de selec­ci­o­na­dor espa­nyol en mans del díscol Luis Enri­que, un asturià que, als ulls de l’Espa­nya de matriu sociològica com la que hem des­crit abans, ho té tot: tri­om­fa­dor amb el Barça després de rene­gar del Madrid, entre­na­dor d’un tri­plet blau­grana, arre­lat a Cata­lu­nya i des de fa uns mesos, no con­voca cap juga­dor del Madrid. Com gosa? I a més, tracta amb dis­plicència els guar­di­ans mediàtics de la tes­tos­te­rona pàtria (el espíritu de Jua­nito) en cada com­pa­rei­xença. El paper digne –més fut­bol que resul­tats– en l’Euro­copa va cal­mar una mica els ànims, però el risc de que­dar fora del mun­dial després de la der­rota amb Suècia ha revi­fat els calius que no s’havien apa­gat. Si Espa­nya no juga a Qatar, Luis Enri­que s’haurà d’ama­gar en un cau de Bar­ce­lona.

El que viu l’exen­tre­na­dor del Barça és com si Koe­man s’hagués de dedi­car aquesta tem­po­rada a repel·lir les crítiques si, en plena recons­trucció blau­grana i sense Messi, resultés que no gua­nya cap títol. Oi que no pas­sarà, que a Cata­lu­nya som dife­rents i actuem guiats per la raó i no per les tri­pes?

Qui vul­gui notar càrrega irònica en la pre­gunta, és ben lliure de fer-ho.