Escric aquest article per fer comprensible a la gent del bàsquet de Girona que em pregunta pel carrer per què no entreno l'equip.

L'any passat, a l'inici de l'estiu, vaig demanar una reunió amb en Francesc Ferroni, en Joan Roca i en Jordi Paulí per exposar un projecte d'entrenar l'equip cadet, crear una divisió nova de l'escola de bàsquet i iniciar un procés per integrar nois procedents de l'immigració. La idea era que jo comencés entrenant el cadet perquè era i és una edat en què em comprometia a entregar tres jugadors en edat sènior de nivell ACB. Vam parlar molt i molt de possibilitats de millorar el planter, de molts temes de tècnica i ens vam emplaçar per a una propera reunió. Va tardar molt a arribar. Quan es va produir, de mica en mica vaig anar constatant que hi havia un problema amb la meva persona però tot i així continuàvem de planter, de formes d'empènyer els jugadors joves cap amunt. Vaig tardar molt a veure que era en Joan Roca qui m'estava vetant. Em va caldre que em digués que ell deixaria de tenir els quatre abonaments de la seva família si jo entrenava el cadet per entendre la situació. Encara avui em dol, en Joan ha estat un col·laborador meu un grapat d'anys i em dol molt que m'hagi vetat en un club que jo considero casa meva. Ja sé que el club és nou o nou-vell i que és com propietat de només sis socis, diuen. Però tots pensem, pel bo i pel dolent, que aquest Sant Josep és el nostre, el de tots, amb fil de continuïtat, i jo no en sóc una excepció.

Ara m'han tornat a vetar. I ho dic així perquè quan el meu nom es posa sobre la taula la setmana passada per dirigir el Sant Josep no es va tardar ni dos minuts a fer veure que era impossible. Cap argumentació tècnica. No he de parlar de converses privades, les que es van tenir, però entenc que va quedar molt clar que la porta estava tancada i per sempre. Si algú altre va trucar a en Francesc Ferroni (ahir mateix, parlant d'una altra cosa amb un jugador nostre a qui conec des que el vaig portar ara farà vint anys, em deia que també trucaria al president o a en Joan Roca i no entenia cóm no podia entrenar l'equip), segur que eren persones preocupades per aquesta manera de portar el club «com un grup d'amics», com diuen. Persones preocupades per la pressió que s'ha exercit sobre els representants polítics durant la temporada i que poden pensar que jo podia ajudar a professionalitzar el club en el meu vessant extraesportiu.

Quan continuadament s'està parlant de desaparició es representa malament una ciutat i això és el que jo em veia capaç de redreçar col·laborant amb els actuals rectors del club i procurant anar obrint el club cada vegada més a més gent.

Quan es va generar tot el moviment per la salvació del club que va culminar amb el suport de la gent del bàsquet en el partit entre veterans del Sant Josep i jugadors actuals, tots vam col·laborar. Pensàvem que ajudàvem a mantenir el club viu, però també pensàvem que s'acabaria amb aquest particular dret de vet que patim uns quants dels que vam ser a la pista.

El club el va salvar la gent amb la seva presència, en Narcís Casassa present i prenent nota, trobant un patrocinador en el darrer moment, però pensàvem que tot canviaria, que el club es veuria impulsat a ser més obert.

Tornaré al meu seient d'abonat. Com sempre he fet, per ser un club que m'estimo i el sento meu, callaré. Com fan altres possibles col·laboradors que també tenen la porta tancada. Crec moltíssim en la llibertat d'elecció, però com vaig dir l'any passat a en Francesc Ferroni, potser s'ha d'actuar d'una manera una mica diferent i aglutinar més quan es reben tants diners públics o impulsats per l'àmbit públic.

En qualsevol cas, sense ànims de generar polèmica encara que sí canvis interessants en l'entitat, els aficionats que em pareu pel carrer ja sabeu per què no puc ni podré entrenar l'equip de casa meva.