Escric aquest arti­cle per fer com­pren­si­ble a la gent del bàsquet de Girona que em pre­gunta pel car­rer per què no entreno l'equip.

L'any pas­sat, a l'inici de l'estiu, vaig dema­nar una reunió amb en Fran­cesc Fer­roni, en Joan Roca i en Jordi Paulí per expo­sar un pro­jecte d'entre­nar l'equip cadet, crear una divisió nova de l'escola de bàsquet i ini­ciar un procés per inte­grar nois pro­ce­dents de l'immi­gració. La idea era que jo comencés entre­nant el cadet perquè era i és una edat en què em com­pro­me­tia a entre­gar tres juga­dors en edat sènior de nivell ACB. Vam par­lar molt i molt de pos­si­bi­li­tats de millo­rar el plan­ter, de molts temes de tècnica i ens vam emplaçar per a una pro­pera reunió. Va tar­dar molt a arri­bar. Quan es va pro­duir, de mica en mica vaig anar cons­ta­tant que hi havia un pro­blema amb la meva per­sona però tot i així con­tinuàvem de plan­ter, de for­mes d'empènyer els juga­dors joves cap amunt. Vaig tar­dar molt a veure que era en Joan Roca qui m'estava vetant. Em va cal­dre que em digués que ell dei­xa­ria de tenir els qua­tre abo­na­ments de la seva família si jo entre­nava el cadet per enten­dre la situ­ació. Encara avui em dol, en Joan ha estat un col·labo­ra­dor meu un gra­pat d'anys i em dol molt que m'hagi vetat en un club que jo con­si­dero casa meva. Ja sé que el club és nou o nou-vell i que és com pro­pi­e­tat de només sis socis, diuen. Però tots pen­sem, pel bo i pel dolent, que aquest Sant Josep és el nos­tre, el de tots, amb fil de con­tinuïtat, i jo no en sóc una excepció.

Ara m'han tor­nat a vetar. I ho dic així perquè quan el meu nom es posa sobre la taula la set­mana pas­sada per diri­gir el Sant Josep no es va tar­dar ni dos minuts a fer veure que era impos­si­ble. Cap argu­men­tació tècnica. No he de par­lar de con­ver­ses pri­va­des, les que es van tenir, però entenc que va que­dar molt clar que la porta estava tan­cada i per sem­pre. Si algú altre va tru­car a en Fran­cesc Fer­roni (ahir mateix, par­lant d'una altra cosa amb un juga­dor nos­tre a qui conec des que el vaig por­tar ara farà vint anys, em deia que també tru­ca­ria al pre­si­dent o a en Joan Roca i no ente­nia cóm no podia entre­nar l'equip), segur que eren per­so­nes pre­o­cu­pa­des per aquesta manera de por­tar el club «com un grup d'amics», com diuen. Per­so­nes pre­o­cu­pa­des per la pressió que s'ha exer­cit sobre els repre­sen­tants polítics durant la tem­po­rada i que poden pen­sar que jo podia aju­dar a pro­fes­si­o­na­lit­zar el club en el meu ves­sant extra­es­por­tiu.

Quan con­ti­nu­a­da­ment s'està par­lant de des­a­pa­rició es repre­senta mala­ment una ciu­tat i això és el que jo em veia capaç de redreçar col·labo­rant amb els actu­als rec­tors del club i pro­cu­rant anar obrint el club cada vegada més a més gent.

Quan es va gene­rar tot el movi­ment per la sal­vació del club que va cul­mi­nar amb el suport de la gent del bàsquet en el par­tit entre vete­rans del Sant Josep i juga­dors actu­als, tots vam col·labo­rar. Pensàvem que ajudàvem a man­te­nir el club viu, però també pensàvem que s'aca­ba­ria amb aquest par­ti­cu­lar dret de vet que patim uns quants dels que vam ser a la pista.

El club el va sal­var la gent amb la seva presència, en Narcís Casassa pre­sent i pre­nent nota, tro­bant un patro­ci­na­dor en el dar­rer moment, però pensàvem que tot can­vi­a­ria, que el club es veu­ria impul­sat a ser més obert.

Tor­naré al meu seient d'abo­nat. Com sem­pre he fet, per ser un club que m'estimo i el sento meu, callaré. Com fan altres pos­si­bles col·labo­ra­dors que també tenen la porta tan­cada. Crec moltíssim en la lli­ber­tat d'elecció, però com vaig dir l'any pas­sat a en Fran­cesc Fer­roni, pot­ser s'ha d'actuar d'una manera una mica dife­rent i aglu­ti­nar més quan es reben tants diners públics o impul­sats per l'àmbit públic.

En qual­se­vol cas, sense ànims de gene­rar polèmica encara que sí can­vis interes­sants en l'enti­tat, els afi­ci­o­nats que em pareu pel car­rer ja sabeu per què no puc ni podré entre­nar l'equip de casa meva.