L’EDITORIAL
Sempre ens quedarà el trial
El segon any de la pandèmia ha desconnectat el motociclisme català dels èxits en el campionat del món de velocitat. Dels triplets del 2013 (Marc Márquez, Pol Espargaró i Maverick Viñales) i 2014 (Marc, Tito Rabat i Àlex Márquez) a aquest 2021 en què només Jordi Torres haurà aconseguit un títol de velocitat en l’emergent però encara secundari campionat de motos elèctriques hi va tot un món. Serà la primera vegada en l’última dècada que no hi haurà campió català en les categories de gasolina i les victòries (dues, de Viñales i Marc Márquez, en 42 curses) i els podis ja són motiu de festa. Aquesta travessia del desert ha d’ajudar a donar context i valor als èxits passats i a mantenir l’impuls en un esport de base i de formació que tampoc deixa entreveure figures emergents. En tot cas, un talent aïllat pot aparèixer per generació espontània, però tota una fornada de campions en potencia no. La qualitat també surt de la quantitat.
Aquest és un context que encaixa a la perfecció amb el doblet de Toni Bou i Laia Sanz en el campionat del món de trial. Aquesta modalitat sí que és un reducte intocable de l’esport català. Toni Bou ha guanyat els campionats del món dels últims 15 anys i, si s’endú el d’X-trial, encadenarà 30 títols. Laia Sanz, recuperada per la disciplina que va bressolar-la esportivament, n’ha sumat 14 (als quals es poden afegir amb tota la tranquil·litat d’esperit cinc mundials d’enduro). Davant aquestes magnituds, enlloc de relativitzar el valor d’un èxit sostingut tant de temps en nom la menor dimensió i repercussió del trial respecte a la velocitat, el que toca és donar-li un valor relatiu a aquest pes menor de la disciplina en el conjunt del motociclisme. El trial ha anat esdevenint una modalitat minoritària –amb tot, uns 70 homes i dones l’han seguit íntegrament–, però abans de preguntar-nos causes i solucions, no podem perdre de vista que entre la desena d’homes i la dotzena de dones –sí, aquesta és la proporció– que han seguit la categoria reina del mundial hi havia els i les millors. I qui ha fet suar Bou ha tornat a ser l’altre català incombustible, Adam Raga. I la tercera en el mundial femení es diu Berta Abellan i és de Terrassa.
Pel que fa a les causes del despoblament de la categoria reina del trial, lluny de l’estupidesa d’atribuir-lo a l’abassegador domini de Bou, la federació internacional de motociclisme (FIM) s’hauria de preguntar què fa i quins recursos destina a un campionat que ho té tot per generar expectació (espectacle, tecnologia, proximitat amb els protagonistes, contacte amb el medi natural, activitat econòmica en zones no sempre turístiques) i que punxa en el que hauria de ser la màxima responsabilitat d’un promotor: la participació. Calendaris més estables, tria estratègica d’ubicacions i una promoció de base planificada i persistent en el temps són els puntals de la que hauria de ser (i pot ser) la competició més assequible sobre dues rodes.