L’EDITORIAL
És el que hi ha: quan el tòpic és una veritat com un temple
Després de l’empat contra el Granada –gol encaixat d’entrada, pèrdues de temps constants, bloc baixíssim dels andalusos negant tot passadís interior, rècord blaugrana de centrades a l’olla amb un davanter i dos centrals a l’àrea per caçar una rematada...– Koeman i Piqué van coincidir amb un tòpic per resumir un diagnòstic: és el que hi ha. La realitat del Barça permet desenllaços com el de dilluns i posa en guàrdia davant escenaris com el de demà a Cadis.
Es pot proclamar que el Barça no es pot permetre temporades de transició com un element estimulant a principi de temporada, però un cop les jornades avancen i els rivals desfilen, la realitat s’imposa i a vegades és terrorífica: quan només s’ha completat l’1% de la reconstrucció, quan ni tan sols s’ha disposat de dues de les tres potes del nou trident atacant, pot ser perfectament que un partit com el del Granada, en el qual el Barça va tenir oportunitats de sobres per marcar tres o quatre gols –deixant de banda l’escàs o nul bon gust futbolístic que les va generar–, acabi 1-1 i gràcies.
Avui no es tracta de tornar a jutjar Koeman, que això ja passarà demà al Carranza. Avui és qüestió de valorar si dir que és el que hi ha es refugiar-se en el conformisme indolent o més aviat una presa de consciència imprescindible per començar alguna cosa amb cap i peus i perquè l’entorn del Barça passi la pantalla del “s’ha d’aspirar a tot” i obri la del “s’ha de reconstruir tot... i com més aviat ens hi posem, millor”. Perquè tot el que es genera al voltant de Koeman aquests dies no és ben bé la reconstrucció que ha reivindicat aquest migdia en la nota que ha llegit en la seva compareixença.
Koeman no ha dit mai, en tots els mesos que fa que és entrenador del Barça, que no es veu amb cor de fer més amb el que té. Aquesta confessió sol ser el preludi d’una destitució, perquè sempre es pot fer més, sempre es pot millorar. I sempre s’ha de buscar com fer-ho. Koeman tan sols ha constatat que el Barça té unes limitacions que no tenia i que la marxa de Messi les ha destapat amb tota la cruesa, i ha reclamat allò que és imprescindible per aspirar a edificar una nova etapa guanyadora, aquella virtut pràcticament desconeguda en un entorn de treball com el del Barça: la paciència.