Laporta grava vídeos casolans d’estètica populista on hi manquen dos soldats vestits amb la camiseta de Wembley i un kalàixnikov entre mans, mentre a la roda de premsa, Koeman surt com si fos Mariano Rajoy parlant de la crisis del Prestige, negant la màxima i prenent els mèrits objectius per realitzar una esmena a la totalitat de les crítiques. Davant d’aquest esperpent l’aficionat incrèdul observa el duel sense crispetes, com si fos un episodi vulgar d’un serial de mitja tarda on convé inflar una trama de mascles ofesos que es trepitgen la mànega en nom de l’orgull personal.

A partir d’aquí, hi ha dues opcions, la primera és dramatitzar la situació i fer la típica cerimònia tradicional catalana de flagel·lament comunitari on es brama per la vocació innata a l’autodestrucció, o d’altra banda, la més recomanable, viure permanentment en un episodi de Plats Bruts, com si tot plegat fos una sitcom ben construïda per entretenir el poble després d’escoltar les notícies sobre polítics independentistes molt i molt enfadats amb Espanya.

Així doncs, ens agafarem a la segona perquè davant d’un panorama tant sòrdid com l’actual en què no només mostren incapacitat professional, sinó que fan gala d’una manca d’elegància preocupant, tan sols queda la solució de riure’s de la importància que es donen Laporta i Koeman a ells mateixos, i evidentment, del toc de comèdia americana que pren la trama quan s’analitza amb la distància emocional corresponent.

Per tant, més enllà del desprestigi objectiu cap a una entitat que va rebotant a cegues contra les parets, les baralles de jo més que tu d’aquest parell ens poden servir com a mirall per analitzar les misèries alienes i entendre que a vegades, quan actuem com criatures ofeses perquè ens han tret la joguina, doncs res, causem un xic de llàstima i/o vergonya aliena a l’estimat espectador.