Els consumidors d’esport visual –i l’expressió no és, i ja em sap greu, meva– faran el salt als e-sports i veurem, després, com se les empesquen, els promotors d’espectacles esportius protagonitzats per atletes –i hi incloc, amb desgana, els pilots d’automòbils i de motocicletes, que en són el mal auguri–, per capitalitzar les entrades dels espectadors i les quotes de l’audiència televisiva i evitar l’esclat de la bombolla de pa d’or inflada amb el mateix alè del circ de Roma.

Fora, però, d’aquest mercat de carn humana, la pràctica esportiva té una munió de persones que, compartint fites i objectius, constitueixen la vessant respectable del negoci de l’esport.

Són persones de diversa mena consumidores d’equipaments, d’estris i de sistemes per al manteniment del cos, que s’estimen més invertir temps, cap i diners a incloure com més gent millor a l’activitat física que els apropa, si més no, a la felicitat, que no pas malgastar més de 130 euros en les espardenyes d’un jugador de bàsquet, de 100 en la samarreta d’un equip de futbol, o de 30 en la gorra d’un motorista, per mostrar-se al món amb la personalitat suplantada.

La quantitat de professionals que sobreviuen com poden en els gimnasos, en els espais de salut, en els clubs esportius, en les associacions d’activitats físiques i lúdiques, en els hospitals i residències, en els centres de recuperació... la gernació que privadament o a l’aixopluc de les més de 510.000 llicències federatives faciliten que tothom, d’una manera o altra, pugui exercitar-se fan que la cultura esportiva mereixi la dignitat de dir-se’n.

El proselitisme d’aquests hereus dels sporstman aristocràtics (en principi, el terme s’aplicava als senyors que s’entretenien, caçant o pescant, a l’aire lliure) i dels voluntariosos militants de la filantropia popular (des de temps immemorials, la necessitat esperona els comportaments fraternals i solidaris) és encantador com la brillantor de les estrelles, podríem dir si estiguéssim tocats per la grandiloqüència demagògica de la idolatria esportiva.

El cas és que, en l’hedonisme circumdant (el vulgar, vull dir; aquell que entén el plaer com la satisfacció sensorial pròpia i a curt termini, si no d’una manera immediata), ensopegar amb persones que s’organitzen per sortir practicar qualsevol activitat física en grup és admirable, i, trobar-s’hi immers, deixa parat, com un puntet a l’eix d’una centrifugadora; perquè tothom, al voltant, lluint la policromia llampant de la vestimenta esportiva habitual de l’època on transitem, prescindeix de les empentes. I ser-hi quan l’objectiu de la sortida sobrepassa els límits de la capacitat física de l’esforç us deixa a les rampes de l’Olimp; i això sí que no és cap collonada.

L’Adrià Presseguer Crusats és un noi de 21 anys amb una paràlisi cerebral que no li deixa fer cap altre soroll que uns crits que només els seus interpreten; no s’hi veu i es desplaça – amb ajut– com si tingués al capdamunt de la columna vertebral un centre de gravetat inestable; es rosega els nusos dels dits dels punys cargolat en ell mateix i s’hi colpeja espasmòdicament les dents com si hi volgués sentir que és viu, i baveja; baveja tant, que el barboteig que s’hi barreja, prolonga, en qui hi aboca la voluntat d’escoltar-lo, la impotència de no sentir-hi cap paraula. Un mal virus, eixint de néixer, li va fer una mala passada, la medicina s’hi va encallar i tota la nostra estructura social va condemnar-lo, amb els seus, a una lluita incessant per ser-hi inclòs.

El dia 12 de setembre, però, va pujar al Matagalls en una cadira dissenyada per compartir el repte dels déus, que no és cap altre que el de superar la feblesa humana. I va fer el cim del Montseny amb 200 persones al darrere vestides amb els guarniments llampants dels herois de sempre; aquells per a qui l’esport no és un circ de carn humana, sinó el manteniment de la seva essència. I va ser feliç, diuen els qui l’estimen cada dia, i el van ajudar a seure al capdamunt del món circumdant i la boira que el cobria –i és tan cert com les paraules que llegiu– li va fer un buit i el cel li va obrir la terra.