L’EDITORIAL
Àlex Palou, davant el seu gran dia
Aquest vespre, a la glamurosa Long Beach, al cor de Los Angeles, Àlex Palou (Sant Antoni de Vilamajor, 1997) té l’oportunitat de guanyar l’Indycar –per als menys iniciats, l’equivalent a la F-1 en els Estats Units– i afrontarà la cursa com a líder –ho ha estat pràcticament tota la temporada– amb un avantatge notable, 35 punts respecte al segon, quan el màxim que es pot sumar en una prova són 54. De fet, si acaba onzè ja no haurà ni de preocupar-se de què fa el seu gran rival, el mexicà Pato O’Ward.
Palou no seria ni el guanyador més jove del campionat ni el primer europeu que ho aconsegueix però crida molt l’atenció que ho pugui obtenir en el seu segon any perquè aquest és un fet insòlit, fora de l’abast d’una gran majoria de pilots, als Estats Units i a la resta del planeta. Palou condueix un monoplaça de l’equip campió l’any 2020, però aquesta dada, en comptes de justificar la seva posició, serveix encara més per revelar que estem davant un pilot de primeríssim nivell tant al volant com en la gestió de tot l’entorn de les curses. Perquè els seus companys d’equip no són precisament mediocres. Marcus Ericsson (2) i Scott Dixon (1) han guanyat curses aquest any, van cinquè i quart del campionat i en el cas del neozelandès, és la llegenda viva de la Indycar, que ha conquerit sis vegades, l’última l’any passat. Si Palou els ha mantingut a ratlla a ells, i també a Pato O’Ward (segon) i a Josep Newgarden (tercer), és que hi ha qualitat.
Sempre és preferible rubricar els èxits, però passi el que passi en el traïdor traçat urbà de Long Beach –s’hi havien disputat vuit GP de F-1 (1976-1983), el que ha aconseguit Palou és extraordinari i posa de manifest dues veritats que cada vegada tenen pes. La primera, que hi ha vida més enllà de la F-1 i que enfocar tota una vida a la consecució d’un seient en la categoria reina de la FIA no sempre és la millor elecció. La segona, que per assolir l’èxit hi ha camins diferents als de la més pura ortodòxia que delimiten les categories de formació. Perquè si bé Palou es va formar en la F-3 espanyola i en la GP3 telonera habitual de la F-1, el 2017 se’n va anar al Japó per competir en la F-3 (tercer), va tornar a Europa (7è en la F-3) i va aconseguir el seu impuls cap als EUA novament des del Japó (tercer en la Super Fórmula el 2019). Però si alguna cosa confirma Àlex Palou és l’autèntic valor dels programes de formació. El de Joves Pilots del circuit de Barcelona-Catalunya el va detectar, el va formar i el va acompanyar fins a la F-3. Un programa que exigeix un nou impuls i que convé revitalitzar de manera immediata amb la dotació econòmica corresponent. Ara l'èxit pot arribar en l’Indycar, però un altre dia pot ser en la més nostrada F-1.