Avui mitja Europa entra al Google Maps buscant Tiraspol i li apareix una ciutat de Moldàvia. Només burxant una mica més s’arriba a saber que la que avui és la ciutat més orgullosa del continent és en realitat la capital de Transnístria, un territori autoproclamat independent el ja llunyà 1990 i que malgrat que només ha aconseguit reconeixement parcial conviu amb la realitat administrativa de Moldàvia. No té res de particular que el Parlament de Transnístria s’hagi independitzat de Moldàvia. Raons polítiques a banda, els moldaus (d’origen romanès) són només un15 per cent de la població, majoritàriament d’origen rus i ucraïnès.

El Madrid s’ha enfrontat al Sheriff i al partit només l’han envoltat consideracions esportives. De fet, en la prèvia el partit passava de puntetes fins que un resultat –victòria històrica al Bernabéu d’un debutant en la Champions– ho ha dinamitat tot. El Sheriff, propietat d’un oligarca dels més rics de l’antiga Europa de l’est, és l’equip de la capital d’un territori que se sent i en part actua com a independent, però alhora és el campió gairebé perpetu de la lliga moldava. Moldàvia també viu de la imatge del Sheriff i, per tant, no li ha passat pel cap l’expulsió del seu equip de capçalera, com hauria passat amb el Barça, l’Espanyol i el Girona –per referir-nos només als professionals– si Catalunya hagués fet efectiu el mandat de l’1 d’octubre. Prou laments que causa aquell error.

Fins fa ben poc, a l’Estat espanyol, de la declaració d’independència de Transnístria només en tenien coneixement historiadors i politòlegs. Es veia com un fet llunyà, gairebé amagat a la vora del Mar Negre. La declaració unilateral d’independència de Kosova ja és més propera, en el temps i sobretot en l’espai, i la por de l’efecte contagi és en l’origen del sagramental que es munta cada vegada que sorgeix un Espanya-Kosova o s’intueix una bandera kosovar en l’horitzó. Tot caurà pel seu pes, el pes de la lògica i de la democràcia, però potser faríem bé si entre bombers no ens trepitgem la mànega.