Generalment, l’estructura del conjunt de jugadors posats al damunt del camp en una disposició del porter, 4 defenses, 3 mitjos i 3 davanters sol denominar-se “estil Barça”; i no. Immediatament, llegit això, sortirà qui assenyali que una tal distribució no és exclusiva del Futbol Club Barcelona, ni de la seva escola de futbolistes, ni tan solament del llegat de Johan Cruyff, la relació de petit amb el qual –i ja em perdonaran– ha estat esmentada alguna altra vegada. Lamento haver d’escriure, afanyant-m’hi, que la citació s’escau no pas per vantar-me’n, sinó per recórrer a una autoritat per deixar dit que tothom pot saber, si més no per la fama que té, de què parlo.

Convinguem que, d’haver esmentat la quarta conferència sobre el problema de l’estil que l’editor i crític literari John Middleton Murry va fer a l’School of English Literature d’Oxford el 1921 titulada “El problema central de l’estil”, ben pocs lectors haurien alçat les celles, perquè vivim el temps que vivim i l’autoritat, ens agradi o no, avui passa popularment pel farcit d’una pilota. Ara bé, vull tractar, amb això, els lectors d’aquestes ratlles d’ignorants o titllar-los de qualsevol defecte que s’hi assembli? Si algú me n’acusa, sí; però a qui sigui que ho faci. Amb aquesta referència ha de quedar clar, en qualsevol lectura intel·ligent (i la dels lectors d’aquestes ratlles s’hi posa en joc per confiança i, per tant, conveni), que forma part del seu estil prestar-se al joc de fer córrer l’enteniment d’una banda a una altra per arribar al gol del final de l’article. L’estil de tots dos, s’entén; el que hauria inclòs un “llurs”, referint-se al de la distribució de les paraules en aquest text i al dels seus lectors, si no fos que ara no ens convé distreure’ns amb l’ús del plural d’aquest possessiu si no és per demostrar que la utilització d’un recurs d’aquesta mena, no depèn, en l’estil que ara compartim, de cap moda o circumstància passatgera. Si hagués estat usat, com pertocava, de seguida s’hauria alçat algun acomplexat titllant el text –i de retruc el seu autor– de carca.

I tampoc.

Sí que és cert, però, que una estructura, per simple, dèbil o poca cosa que pugui semblar, pot formar part de l’estil d’una qualsevol obra; perquè avui ja sabem, cent anys després d’aquelles conferències, que l’estil va més enllà de “la qualitat del llenguatge que comunica amb precisió emocions o pensaments” o d’“un sistema d’emocions o de pensaments peculiars de l’autor”, com deia el crític anglès, o d’“adjuntar a un pensament donat totes les circumstàncies pròpies per produir tot l’efecte que aquest pensament hagi de produir”, com citava, d’Stendhal, en aquelles conferències. Una altra definició, com que l’estil sigui la manera particular de fer-se entendre, per abastar més camp que no el de l’expressió de pensaments o d’emocions, sense matís tampoc no ens serveix gaire; perquè, en un partit de futbol, la comprensió final consisteix a fer entrar més vegades la pilota en la porteria contrària que no pas l’adversari en la pròpia. Ñuto, per posar un exemple del que l’estil implica, que és un adjectiu quítxua que significaria “polsada o reduït a pols” i que de Colòmbia fins al Perú es fa servir per anomenar la carn ablanida o estovada a patacades, escrit així seria propi de l’estil d’algú castellanitzat o partidari de la castellanització de les paraules, i la seva escriptura el caracteritzaria; o, si fos el cognom d’algú nascut o nacionalitzat en qualsevol altra banda, potser mostraria la seva voluntat respectable de reconèixer-se en els orígens. Es tracta, com es veu, d’una manera de mostrar-se al món, de deixar-se llegir, de fer-se entendre. Recapitulant: l’estil del Barça no és l’estructura amb què es posiciona al camp, sinó la manera –sobre la qual algun altre dia discorrerem– com s’hi fa conèixer.