Fa tota la sensació que, com en el cas de la sortida de Messi, en la confirmació de Koeman com a entrenador hi ha algun element cabdal que no s’ha acabat d’especificar. Quan Messi va marxar, va quedar en l’aire el dubte de si s’havia tingut prou en compte la relació ingressos/despeses favorable que implicava la presència de l’argentí i si no havia preferit més pagar el preu de mantenir la independència del Barça negant-se a subscriure l’acord entre LaLiga i el fons CVC. La publicació d’un límit salarial irrisori per al Barça (98 milions, 285 menys que la temporada anterior) donaria suport a aquesta teoria.

En el cas de Koeman, abans de valorar la decisió s’ha de fer constar que les paraules de Laporta no evitaran que el debat sobre la banqueta del Barça continuï viu. Més encara, per res es pot descartar que el president hagi volgut abaixar la temperatura, o simplement guanyar temps. Però posem que no és així i que Koeman es manté a la banqueta, bé perquè indemnitzar-lo és inassumible avui dia –dimecres, més informació amb la publicació de la due dilligence–, bé perquè qui hauria de venir no pot o no vol venir ara.

Totes aquestes raons serien perfectament comprensibles, però aleshores és el discurs de les últimes setmanes el que trontolla amb estrèpit. Perquè Koeman és el mateix dels últims mesos i no canviarà per una conversa. Perquè en el fons ell i Piqué tenen raó, hi ha el que hi ha i mentre no n’hi hagi més no en rajarà més. Perquè Koeman té el mateix objectiu que tot entrenador, que és millorar el rendiment amb el que té, i de moment no s’ha vist. Si res d’això ha canviat, d’on sorgeix l’oportunitat extra i el marge de confiança que Laporta atorga ara a Koeman? Perquè si ve d’una xerrada a la ciutat esportiva, a banda de ser una explicació amb substància justeta, potser que l’haguessin tingut abans i s’haurien estalviat dos mesos de tempestes.

Pensant-’ho bé, la conclusió no pot ser altra que Laporta no ho explica tot. Té una gran oportunitat de fer-ho entre aquest dimecres i l’assemblea del dia 17, moments i escenaris ben pertinents. Perquè Laporta no ha perdut ni l’instint ni la determinació de fa prop de 20 anys i, a més, ha guanyat experiència i habilitat en la gestió. Per tant, ara està més ben preparat per trobar solucions. Les diferències entre el 2003 i el 2021 són que fa 18 anys el club també tenia deutes però existien unes perspectives de millora de l’explotació d’una magnitud que ara no hi són i que el context del futbol d’elit ha canviat tant que ara els rivals no són clubs sinó magnats o estats.

En tot cas, el que Laporta ha de millorar és la coherència del relat, i això requereix traçar un camí amb la solemnitat que calgui i no apartar-se’n de cap manera. No pot ser que en un mes exacte l’entrenador passi de tenir una proposta de renovació a estar virtualment destituït i a disfrutar d’un nou marge de confiança. Lluny de calmar res, els vaivens són reflex que el vent bufa fort.

I si mentrestant l’equip no dona per més i tota la satisfacció del barcelonisme ha de ser el que fan i el que apunten joves de 18 anys, així haurà de ser. Perquè tots els projectes tenen una primera pedra i el Barça en té més d’una: Ansu, Pedri, Araújo, Nico, Gavi...