Després de tota una temporada amb els estadis buits, el retorn del públic podria ser considerat com la millor notícia del nou curs. La pandèmia, a més de la tragèdia humana, també ens va deixar durant unes setmanes sense un dels motors que injecta la il·lusió necessària per afrontar el dia a dia: el futbol. Tanmateix, han hagut de passar 17 mesos per tornar a veure aficionats a les graderies. El destí, de vegades tan cruel com reparador, va voler que els seguidors barcelonistes recuperessin el contacte amb els seus jugadors enfrontant-se al mateix rival.

L’absència de públic als estadis de futbol va donar peu a moltes reflexions respecte al seu efecte en el rendiment dels jugadors o la disminució de la influència del factor camp en els resultats dels partits. Però la indústria del futbol es va preocupar més sobre quines serien les conseqüències per a la qualitat del seu producte mediàtic i, per tant, pel seu preu de mercat.

Sens dubte, una de les principals preocupacions econòmiques dels responsables de les lligues europees era la caiguda del valor dels drets televisius derivades de la Covid-19. Per això es van dissenyar estratègies per substituir el públic real per un altre de virtual que, en la mesura del possible, evités la devaluació de l’espectacle televisiu tant a nivell visual como auditiu. Fins al punt de plantejar que, en un futur no gaire llunyà, s’apostés per instaurar definitivament una virtualitat que eximiria els directius i els futbolistes de l’exposició al judici de la seva afició. Així el públic quedaria reduït únicament a un element destinat a dotar de llum, color i música l’espectacle futbolístic privant-lo de la seva dimensió més imprevisible, incontrolable i crítica.

Malgrat alguns auguris que albiraven la possibilitat d’un negoci futbolístic centrat en les retransmissions televisives, el resultat d’aquesta operació estètica no va ser del tot satisfactori. Ben aviat, els responsables de les competicions van fer el possible per omplir els seients buits. A més de la inevitable repercussió en la qualitat i la intensitat del joc davant l’absència de l’energia transmesa pels aficionats o en les decisions arbitrals, tampoc el seguidor que veia el partit per televisió s’identificava amb la vivència de les persones presents a l’estadi i es contagiava de la seva emoció.

Tanmateix, tot i acabant-se imposant l’evidència de la necessitat del públic als estadis perquè el futbol sigui el millor producte de consum possible, l’aficionat continua sent un actor secundari dins la indústria del futbol. Només se’l valora com un mitjà perquè els futbolistes ofereixin un major rendiment o perquè els seguidors que el segueixen per la televisió, internet o la ràdio multipliquin les seves sensacions i sentiments.

A diferència dels jugadors, els seguidors que assisteixen al partit no són considerats un element indispensable sense el qual l’essència de l’espectacle futbolístic queda malmesa. Els horaris dels partits, els preus de les entrades, les dificultats logístiques i econòmiques pels desplaçaments, la priorització del turisme, la manca de contacte amb els jugadors, la mercantilització dels símbols o el negoci al voltant del mercat de traspassos debiliten el vincle identitari i emocional dels aficionats amb els futbolistes i amb els clubs. Assistir en directe a un partit de futbol, i més en família, es converteix en una heroïcitat, més que no pas les rebaixes d’uns sous milionaris. Com lamentava Vázquez Montalbán a les acaballes del segle passat, “el públic es veu obligat a acceptar les condicions d’una de les poques oportunitats de participació social disponibles” (“Liga de traficantes”, El País, 1998).

Alguns dirigents adverteixen del risc que suposa per al negoci futbolístic que les noves generacions abandonin l’afició dels seus progenitors per la pèrdua d’interès dels partits i proposen una magnificació de l’espectacle per fidelitzar-los i mantenir-los com a futurs clients. Obliden, però, que el tresor més preuat amagat en l’afició futbolística no és la seva capacitat de seducció mediàtica, sinó el lligam comunitari que s’estableix entre pares i fills, avis i nets, tiets i cosins, companys de feina i d’escola... gràcies a aquest esport. Una comunió que supera la immediatesa del resultat i l’efervescència emocional concentrada en noranta minuts per construir un vincle amb uns colors que, tot i estar sotmès als alts i baixos de la vida, és més ferma i resilient. Potser la desafecció dels joves tingui a veure més amb el desencant que hem generat en els seus progenitors i en les dificultats per transmetre’ls la il·lusió per un futbol que no s’assembla gaire al que ells van gaudir.

El retorn del públic als estadis després d’un llarg temps d’espera hauria de ser una oportunitat per reivindicar el seu protagonisme en el món futbolístic del futbol. Un paper tan important com el dels jugadors, perquè un partit sense aficionats no deixa de ser un entrenament. És veritat que les quotes dels socis i abonats representen una part cada vegada més minsa dels ingressos del clubs, però també que darrere dels drets de televisió, marxandatge i patrocinis amb els quals se sosté el negoci hi ha el públic, és a dir, el consumidor del producte. Però, en el fons, els seguidors són els encarregats de pagar la festa, els únics que realment posen diners de la seva butxaca sense cap retorn econòmic, només a canvi d’una compensació emocional i social. Paradoxalment, qui contribueix activament a enardir l’espectacle s’ha de gratar la butxaca.

Afortunadament des d’Anglaterra, on s’ha desenvolupat al màxim el negoci futbolístic però a la vegada es conserva la seva veritable essència, ens arriben algunes iniciatives per recuperar el valor dels aficionats. Les accions de protesta davant la creació de la Superlliga o la iniciativa d’impulsar un projecte de llei per garantir-se el dret a veto en l’administració dels clubs en són dos clars exemples. El dia que s’aturi una competició perquè els aficionats no vagin a l’estadi com un acte de protesta, com fan els futbolistes per reivindicar els seus drets, potser es prendrà consciència de la veritable importància del públic en el futbol. Ens hi juguem quelcom més que un resultat puntual del nostre equip: salvaguardar aquell vincle comunitari que ens fa estimar aquest esport.