Que l’assemblea de demà és transcendent per al futur del Barça ho certifica el desplegament de voluntaris que ha fet en últims dies el club per explicar-se (tant de bo s’estengui a la resta de l’any). També ha reaparegut Josep Maria Bartomeu , a punt de fer un any de la seva dimissió i tip que la reiteració en la crítica a la seva gestió hagi convertit les esgarrapades que ell podria assumir en ferides profundes i sagnants. L’última, acusar-lo de posar en risc els seguidors al Camp Nou durant 21 partits (La Vanguardia, dijous) en base a un informe tècnic del club sense que qui tenia la potestat per condicionar l’obertura a la reparació dels defectes, Bombers i Ajuntament, ho fes (El Triangle, avui).

Sempre hem acceptat que les dades són inequívoques i la batalla per interpretar-les, cruel. Però en la diagnosi econòmica, Bartomeu i el club discrepen fins i tot en les dades i el seguidor, el soci i fins i tot el periodisme queda perplex. En tot cas, en una controvèrsia dialèctica s’ha d’exigir respecte per les paraules i què signifiquen. Opinar no té límits en una conversa entre amics, però quan algú ha ostentat o ostenta un càrrec rellevant, s’hi ha de mirar una mica més què es diu i com es diu.

Bartomeu té motius per sentir-se dolgut perquè veu com li carreguen totes les pèrdues possibles. Però no pot defensar que la seva gestió ha estat molt bona –ni el seu vicepresident Moix s’atreveix a tant– quan el mateix club que amb ell ha doblat ingressos també ha multiplicat el deute (les xifres ja les discuteixen ells), ha viscut al límit confiant en aquella fal·làcia del creixement infinit dels economistes liberals, ha hagut de renunciar a Messi perquè no el podia inscriure a LaLiga –ja s’ha vist què ha pogut fer, tot i alliberar-se dels sous de l’argentí i de Griezmann–, ha hagut de rebaixar salaris, ha hagut de refinançar més de 500 milions de deute a curt termini...

I de la mateixa manera que l’expresident perd credibilitat quan adjectiva la seva gestió, és poc defensable que l’ara vicepresident econòmic Eduard Romeu perdi els papers davant els micròfons i es refereixi a Bartomeu com “aquest tio” i li aconselli que estigui “mut i tranquil·let”. Discrepància, controvèrsia i denúncia, la que calgui i fins on calgui, però també respecte a tots els presidents, que és una manera de respectar la institució.

Demà hi ha assemblea i més enllà de soroll –abundant– i de la confusió –també n’hi ha, perquè el dibuix de la realitat d’uns i altres no pot ser més discrepant i només faltava l’amic Tebas ficant-hi cullerada– hi ha un parell de punts de coincidència dels quals convé prendre’n nota. Un és troncal: l’Espai Barça és imprescindible per competir en l’entorn actual del futbol si es vol evitar ser una SAE. I l’altre, que la congelació de l’article 67 per no forçar el cessament de la junta en cas de no restablir l’equilibri patrimonial en dos anys és necessària en el context de la Covid-19.