Què és el que molesta del fet que la selecció espanyola jugui un amistós demà a Mèxic? Que hagin convocat gairebé tots els barcelonistes o bé, només, el fet que sigui la selecció espanyola? En el cas de Messi i Alves no veig que ningú s'hagi posat nerviós. Perquè si fos la selecció catalana la que disposés d'aquesta data FIFA per projectar-se durant l'estiu arreu del món potser fins i tot ens fregaríem les mans, oi que sí? Per tant, el que ens molesta, llavors, sembla que és la selecció espanyola. Això ja és una altra cosa.

Està indignada la parròquia barcelonista per aquesta convocatòria per al partit de demà a Mèxic, i no tant els madridistes, que han reunit abans els seus internacionals espanyols i que, al cap i a la fi, que la selecció de Vicente del Bosque llueixi pel món ja els està bé, com si el combinat de Johan Cruyff pogués fer el mateix durant l'estiu amb jugadors de l'altura dels catalans que vesteixen la roja. Com a barcelonistes i catalans, dic jo, ja ens estaria bé que Catalunya també lluís. Tot depèn sempre dels interessos que es defensin.

De tota manera, sí que hi ha un punt en comú que crec que ens uneix a tots i és la inapropiada data proposada per la FIFA per disputar un amistós a l'agost, ja que la immensa majoria de lligues encara no han començat a funcionar, cas de l'espanyola.

Aquí el president del Barça, Sandro Rosell, podria provar fortuna. No és la primera vegada que un president blaugrana posa seny en aquest desendreçat món futbolístic. Des de Montal fins a Laporta, passant per Núñez, tots ells en algun moment del seu mandat s'han plantat i han iniciat un camí ple d'obstacles, però amb la clara vocació de posar ordre i sentit comú en aquest, de vegades, vergonyós món del futbol, pel que fa a les praxis federatives.

Montal, quan va iniciar el seu recorregut com a mandatari, va estar en el punt de mira de tot el barcelonisme per unes votacions carregades de massa sospites. El cas Guruceta, en el qual l'expresident va dir prou davant la federació contra uns arbitratges massa consentits amb el madridisme i, especialment, la vergonya dels oriünds, van dotar Montal d'una projecció inesperada a partir de la qual va gaudir d'un respecte i reconeixement que semblaven una quimera sense aquests dos esdeveniments just en l'inici del seu mandat.

A diferència de Montal, Rosell va assolir la presidència sense cap discussió, però això no treu que la distància que ha pres en el dia a dia del club, del tot comprensible perquè els executius impulsin l'acció de govern, hagi generat molta desconfiança i recel; l'embolicada renovació de Pep Guardiola, la marxa de Txigrinski, el fracàs en el fitxatge de Cesc Fàbregas, l'enrenou a Corea i la Xina amb Messi i els internacionals espanyols i ara la convocatòria de les seleccions. Precisament, aquest darrer aspecte sembla una crida perquè Rosell lideri a partir dels clubs una acció contundent per posar ordre en les federacions per tal d'evitar escenaris tan poc assimilables com el de demà.

Coneixedor del sector i connectat bé a aquest món, crec que el futbol torna a necessitar que un president del Barça posi seny i harmonia en aquest circ, tot un desafiament per a Sandro Rosell.