El futbol ha estat sempre la palangana ideal per treure les frustracions del dia a dia, el circ romà on deixar caure les emocions per oblidar una existència sense gràcia, i clar, quan la derrota del teu equip és la única raó de ser d’una vida buida, doncs res, acabes esperant el teu entrenador a fora de l’estadi amb una actitud pròpia de pinxo analfabet, de perdonavides imbècil, de jo la tinc més grossa i mira, em satisfà rebentar el teu cotxe per aquell argument obtús sobre els diners que cobres.

Un grupuscle de mascles que a banda d’intentar agredir Koeman com si estiguessin assaltant el Palau d’Hivern, també te’ls pots trobar a les xarxes insultant de manera sistèmica a les periodistes Marta Ramon i Gemma Herrero quan critiquen algunes decisions de la junta de Laporta, unes ofenses que evidentment no venen tant per les seves observacions sobre la realitat blaugrana amb la que hi pots estar més o menys d’acord, sinó pel fet de ser dones. És així i s’ha d’escriure perquè aquest grupuscle minoritari trepitja la terra amb l’arrogància del pitjor de cada casa.

A partir d’aquí, amb bona intenció, han sortit arguments sobre la necessitat de respectar una llegenda del Barça com Koeman, però aquestes escenes d’intimidació personal no s’han de veure ni amb una figura essencial per a la història del club ni amb qualsevol personatge anònim. No es pot tolerar i des de la directiva s’ha de fer un vídeo (amb micro si us plau) parlant directament a aquests bàrbars que no representen un club amb presidents afusellats, estadis segrestats, escuts trencats, i que va ser un altaveu democràtic durant les dècades més fosques del país.

Així doncs, si volem fora Koeman (un servidor ho porta demanant de forma repetida des del maig passat) s’agafa i es fot una mocadorada al Camp Nou prou convincent per pressionar aquells que han de canviar urgentment el rumb de l’equip, però el Barça no pot tolerar tenir aficionats que mimetitzen l’actitud violenta de qui precisament han estat els nostres botxins durant anys. Ells són fora i Koeman, passi el que passi, sempre serà a dins.