L’EDITORIAL
Koeman, un espectacle depriment
Cal tenir 50 anys i la consciència de què significa més d’una dècada sense guanyar una lliga per notar la pell de gallina encara avui davant el gol de Koeman del 20 de maig del 1992. Els troglodites que envolten, intimiden, insulten, escupen i actuen amb violència contra el cotxe del tècnic holandès al Camp Nou hores després de la sortida del clàssic, el 1992 o no havien nascut, o no tenien cap consciència barcelonista, o no han aprofitat els anys que han anat a l’escola (perquè se suposa que hi han anat) o potser ni són del Barça, com delata una samarreta de l’Arsenal en un ... (punts suspensius perquè cadascú adjectivi com vulgui) dels que actua amb més violència. Hi ha vídeos perquè el club vagi més enllà d’un comunicat de rebuig, identifiqui i apliqui mesures disciplinàries si s’escau. Si l’assemblea de dissabte es va aprovar la vinculació de tots els empleats al codi ètic del club (article 39 dels estatuts), també s’ha d’apujar el llistó de l’exigència en totes les esferes del barcelonisme.
L’episodi de Koeman –els brètols que li masegaven el cotxe tampoc deuen recordar que l’holandès va oferir no cobrar en la fase més dura de la pandèmia– té lloc encara a dins de les dependències del Camp Nou i posa de manifest que el Barça no pot desactivar tan aviat el seu dispositiu de seguretat. Just el dia que es tornava a omplir el Camp Nou sense restriccions, just el dia que milers de samarretes del Madrid poblaven insòlitament la grada, no hi havia prou dotació per garantir la sortida segura de Koeman. O de Jordi Alba, o de Luuk de Jong, que també haurien pogut témer per la seva seguretat si haguessin escoltat les barbaritats que es deien d’ells a les grades. Era un Barça-Madrid, un partit qualificat per defecte d’alt risc pels responsables policials.
L’incident a la porta de sortida del Camp Nou no pot eclipsar el que va passar a dins. Les paraules de Laporta al Wanda ratificant Koeman no han tancat el debat, només l’han ajornat. A Koeman ja l’havia posat en qüestió la mateixa junta a la primavera. Amb arguments defensables, certament, però que transcendís que se li buscava substitut ha ajudat a crear un estat d’opinió impossible de revertir si no és amb una sèrie incontestable de victòries, que no arriben.
I que molt probablement no arribaran per una pluralitat de raons, una de les quals és que Koeman no està aconseguint fer millor l’equip de què disposa. Aquest és l’únic requisit ineludible que ha de satisfer tot entrenador, i el discurs de la llista de lesionats i de les ocasions fallades, sent cert, no deixa de ser un refugi simplista que no eximeix Koeman de l’obligació de compensar les febleses amb propostes de millora individual i col·lectiva. Amb un quart de lliga disputada, no s’acaben de veure.
Hi ha algunes certeses més i cap ajuda Koeman. En primer lloc, que la plantilla està molt polaritzada. És extremadament jove i encara tendra en el sector més prometedor, però té una altra part que va quedant obsoleta per les seves pròpies limitacions. En segon terme, que Koeman està tan exposat que només se salvarà si guanya. I es pot afegir un altre fet de bon constatar: qualsevol club que comença la temporada amb dubtes sobre la figura de l’entrenador, tard o d’hora l’acaba destituint. La qüestió és si aquesta interinitat del tècnic és una pèrdua de temps o un sacrifici necessari per accedir a l’entrenador que ha de pilotar la branca esportiva del projecte de Joan Laporta.