L’estil Barça
Suposant que convinguéssim que l’estil del Barça és la manera com es fa conèixer al camp, hi ha mitja dotzena d’indicadors, pel cap baix, que ens poden ajudar a diagnosticar si el joc desplegat per les figures acolorides sobre l’entapissat de l’herba o, el que és més usual, recorrent la pantalla verda és el del Futbol Club Barcelona.
Per començar, l’aficionat paga per 90 minuts d’espectacle (o 120) més la propina; i això vol dir, i aquesta és la segona premissa, que el partit s’acaba quan xiula l’àrbitre. D’aquí es desprèn que, del primer fins al darrer moment, s’ha d’anar de cara a barraca; és a dir, i aquí ve la tercera, que no guanya qui fa un gol, sinó qui en fa més que l’altre.
Davant dels qui preconitzen que la millor defensa és un bon atac, el Barça deixa la contundència per als seguidors de la llei de la selva i posa la civilització al servei de la intel·ligència, que no és sinó la lectura eficaç de les pretensions adversàries. Així, diu la quarta característica de l’estil Barça, qui té la pilota, anul·la el contrari.
Arribats al punt central o al pinyol de l’essència futbolística blaugrana, cal fer una marrada per parlar de la confusió amb el rol dels jugadors del mig del camp que sol produir-se tant si plou com si llampega; si ens hi fixem, veurem com és el nus on s’embolica la troca de les crisis de resultats i de bon joc, és a dir, de l’incompliment de la primera regla.
El cervell del joc del Barça és al mig del camp. Posem-hi un ruc o una persona poc llesta a l’hora de prendre decisions –de decidir on cal fer anar la pilota– i el rival hi farà festa, perquè entre les àrees, com en el mig dels taulers d’escacs, és on es guanyen i es perden els encontres: s’hi prenen o s’hi regalen les pilotes, s’hi frustren o s’hi creen les jugades i s’hi demostra la ximpleria de la frase de moda de les darreres temporades, aquella que ha relegat a la condescendència (i a una certa commiseració) les primàries de “futbol és futbol”, “la pilota no vol entrar” o “partit a partit”: “són els detalls de qualitat, els que decideixen les victòries”.
El mig del camp tempera o accelera, estira o arronsa, constreny i esmuny: hi posin (per dir-ho a la manera planiana) un savi i projectaran un Messi. I qui en diu un, eduquin-ne un parell i no hi haurà Champions que espanti.
Desfet el nus, la cinquena premissa definitòria de l’estil Barça se’n deriva: qui juga en camp contrari manté a resguard el propi.
Fer anar la pilota d’un jugador a un altre sobre el tapet de gespa fins arribar a la banda del terreny de joc contrari i dominar-la-hi té tant dels tocs del tac d’una partida de billar que els jugadors que la controlen i projecten es poden ben titllar de mestres; i aquí ve la sisena: el primer davanter és el porter i, el primer defensa, el davanter centre.
I poca cosa més; les tàctiques de pissarra, la tecnologia de la rendibilitat òptima, l’alimentació energètica, les pautes conductuals, el perfil dels jugadors que es contracten, els plans formatius de La Masia, el plans de viabilitat econòmica, les estructures empresarials com a parc temàtic, centre de convencions, factoria de producció i comercialització de jugadors, tècnics o administradors del negoci futbolístic... l’estructura del Club, l’Espai Barça... l’escenari, els logotips, la vestimenta i la manera de parlar dels treballadors, els dirigents i de qualsevol persona que es vulgui identificar amb el Club o empaita aquest estil o no ha entès res del Barça.