L’EDITORIAL
L’Al-Sadd i els principis de Laporta
Si Xavi no és a hores d’ara entrenador del Barça és perquè el propietari de l’Al-Sadd no el vol deixar anar a canvi de res. I aquest res, en un emirat com aquell, no són precisament diners. L’Al-Sadd no cobra en moneda, no li ve d’un, dos o cinc milions. Per al món dels petrodòlars i els règims autocràtics, la sensació de poder no es mesura en xavalla o en un partit amistós, sinó amb la capacitat de derrota de l’adversari, amb el nivell d’agenollament que exigeix al seu interlocutor per cedir a les seves pretensions.
Per tot això, Joan Laporta és peça de caça major. Durant la dècada que no ha estat president, no se n’ha estat de criticar el patrocini de Qatar que va tancar Sandro Rosell i que Bartomeu va acabar substituint per Rakuten. Condicionar la rescissió de Xavi a la presència de Laporta a Doha, a una foto estrenyent-li la mà, seria una satisfacció immensa per al xeic Mohammed bin Hamad Al Thani, propietari del club, germà de l’emir actual i fill de l’emir anterior. I a banda d’una satisfacció, la foto tindria utilitat: blanquejar el règim als ulls del món, una prioritat indissimulada de l’emirat.
De fet, l’exigència que Laporta vagi a Doha no ha de sorprendre. Empalma sòlidament amb l’actitud impassible i la supèrbia que la gran branca esportiva internacional de Qatar (el PSG) ha tingut cada vegada que el Barça ha intentat fitxar algun jugador del club francès, i no han estat pocs. Al contrari, ha estat el PSG qui ha acabat incorporant dos Top 5 mundials provinents del Barça, Neymar i Messi, aquest últim sense cost.
Qatar és una monarquia absolutista. No tothom considera provat que tingui un paper en el finançament del terrorisme islamista. Però per molt que apunti alguns elements de modernització, el tracte degradant que aplica a les dones i als immigrants i l’opacitat general del règim sí que són dades contrastades en tots els informes anuals sobre els drets humans al món.
Té tot el sentit que Laporta, el president d’Unicef a la samarreta, fugi com gat de l’aigua d’una foto que només convé al xeic. Atenent a una qüestió de principis, en aquest aspecte Laporta tindria el suport del 99 per cent del barcelonisme. Però segons com s’hi posin a Doha, el president del Barça haurà de considerar que el principi de l’interès general –que ara mateix avala Xavi gairebé com l’únic arquitecte de la reconstrucció– passa a davant d’una inflexibilitat ètica que cal relativitzar des del moment en què el Barça (Rafa Yuste i Mateu Alemany) ja ha entrat en contacte amb l’Al-Sadd