L’EDITORIAL
Xavi, la perdiu marejada
No hi ha més escenari possible que Xavi arribi de Qatar amb Yuste i Alemany i tingui dues setmanes per replantejar el que consideri pertinent i que es comencin a notar els efectes. Aquesta és l’única possibilitat vàlida a hores d’ara, malgrat el surrealista matí que s’ha viscut.
Si ja no era un bon punt de partida que fos Xavi qui hagués d’intervenir per desbloquejar la seva sortida, les hores posteriors a la piulada de l’Al-Sadd fent oficial la rescissió, de silenci per part del Barça, alimenten l’angoixa i les incògnites, que sovint són la mare dels mals pensaments.
No hi ha cap dubte que el tuit de l’Al-Sadd satisfà plenament els objectius del club qatarià. No només pregona que no hauria venut Xavi per voluntat pròpia sinó que a banda de cobrar els cinc milions de clàusula, aconseguiria “acords de col·laboració” amb el Barça. I quins serien aquests acords tan enigmàtics? Perquè aquí hi hauria la clau perquè l’operació fos defensable, assumible. Si aquests acords fossin per repartir beneficis –un partit amb un bonus que permetés al Barça recuperar l’import de la clàusula i un ingrés addicional seria el mínim exigible– tot s’entendria més bé. En cas contrari, caldria girar full i assumir que la realitat és que la marca Barça, prestigiosa com la primera en termes esportius, es debilita quan s’asseu en una taula de negociacions per la urgència esportiva i la feblesa econòmica.
De moment, el llarg silenci del Barça delata que la rescissió continua sense estar tancada i fa pensar que en l’anunci de l’Al-Sadd hi ha molta més estratègia de negociació que certeses.