Primer principi de l’estil Barça
Com que dels sis trets definitoris de l’estil Barça, la primera premissa pot implicar la consideració de l’esport com un espectacle, el lema Més que un club referiria el Futbol Club Barcelona a una empresa generadora de distracció a la manera de les productores musicals, teatrals o cinematogràfiques.
Certament, prioritzar que l’equip que salta al camp a disputar un partit de futbol (o de qualsevol competició de les seccions de l’associació esportiva) hagi de satisfer el preu de l’entrada (o de la subscripció televisiva) pot reduir el sentit de l’estil Barça a una vulgar compensació econòmica; i potser que mantinguem l’encant de pensar que no.
Entendre que l’espectador paga per 90 minuts de joc més la torna, o 120 i escaig si hi ha pròrroga, demana de posar l’aficionat en el centre d’atracció, com un lector a qui la fluència del text li pren el cap fins al punt i final i més enllà i tot, si la intenció és de fer, de cada partit, com de cada obra, una experiència original, si no irrepetible.
Deixem estar aquí, per a més endavant en el temps i les ganes (a desgrat de la pertinència) la similitud amb la percepció artística per la banda de l’espectacle i centrem-hi el problema principal o, si es vol, el pinyol de la distracció com a formació o com a deformació de la intel·ligència humana.
El sentit de la cita clàssica ‘Docere delectando’ (dita, a vegades, ‘Instruire delectando’), del poeta llatí Horaci (treta dels versos ‘lectorem delectando pariterque monendo’ –“fent gaudir el lector i ensenyant-lo alhora”– de la seva Epístola als Pisons o Ars poètica, que vindria a ser un manual de composició artística contrastat pels segles), ha dut tan de corcoll la història de l’art i, per tant, de la literatura, que convé que distingim la poca-soltada de la distracció primària de l’estupidesa de la pedanteria i la vanitat.
En el primer cas, veure un partit de futbol per l’ànsia de derrotar el contrari i tenir els jugadors com una colla d’atletes ben fornits per sortir vencedors de les confrontacions ideològiques (què són, sinó, els formats de les lligues?) uneix els seguidors d’un equip i els seus gestors en la passió dels energúmens, que solen tenir, entre el reptilià i l’hipotàlem cerebrals, una dependència morbosa (no debades, del primer en depenen els comportaments de la subsistència animal i, del segon, el control del temor, l’enuig, la set i l’obsessió pel sexe).
En el segon, variant titulada del primer, la recopilació de dades històriques, estadístiques, biomèdiques, econòmiques i xafarderes situen els tribunaires, comentaristes i altres deixebles de Quint Septimi Florent Tertul·lià a l’alçada de la seva estupidesa (és conegut, aquest pare de l’església, per definir la fe com l’antítesi de la raó i garant de l’absurditat com a certesa).
L’aberració de considerar el futbol com un espectacle primari té, en contraposició, la utilitat formativa de totes les disciplines humanes obsedides per procurar-nos la supervivència, atès que l’animal social que som sobreviu perquè no està sol i té, en la col·lectivització de l’esforç i del saber, la clau de volta de la intel·ligència. Per això, el primer principi del joc del Barça situa l’espectador en el centre de la seva atenció i entén que pagui per tots els minuts de cada partit com el compromís ineludible de distreure’l amb el compliment íntegre de tots els punts del seu estil, és a dir, del seu contracte.
