L’EDITORIAL
L’efecte Dani Alves
Té 38 anys, una edat futbolísticament provecta, i acaba d’aplegar tants aficionats com Xavi en la seva presentació. L’aportació futbolística que pot fer Dani Alves es mantindrà incerta fins al gener, i aquesta és una realitat de dues cares. D’una banda, la d’una espera que generarà més o menys expectativa en funció dels resultats i l’evolució de l’equip; i de l’altra, que el brasiler té un mes i mig per posar-se físicament al dia, perquè en l’aspecte tàctic no li hauria de venir de nou gairebé res.
Si com a jugador encara ha de demostrar quin és el seu potencial actual, no hi ha discussió que Alves és un magnífic intèrpret del moment, que sap empaquetar el discurs més adequat en diverses píndoles. La de l’estima al Barça, la del penediment per haver marxat, la de l’orgull, la de la il·lusió, la de la complicitat de declarar-se un culer més, la d’haver tornat quan el club necessita lideratge...
A més, el lateral brasiler és ara un home madur. Les extravagants xancletes del 2008 han desaparegut i avui ha trepitjat el Camp Nou descalç per signar el contracte. No és possible un contacte més directe, més íntim. Aquest és el seu missatge, de portes enfora i de portes endins. Cap a fora, en clau de recuperar una autoestima que ha decaigut arrossegada per grans desfetes i anys en blanc. En clau interna, perquè amb l’autoritat moral que li dona el seu currículum, els 38 anys, el caràcter i els galons que li donarà Xavi, requisits com compromís, esforç, lleialtat, responsabilitat i professionalitat seran innegociables en el vestidor del Barça. A més, amb un punt (o molts punts) d’alegria.
Si aconsegueix aquest efecte revulsiu, el fitxatge d’Alves ja estarà justificat fins i tot abans que faci la primera cavalcada per la banda dreta.