L’EDITORIAL
#WhereIsPengShuai
El passat 2 de novembre la tennista xinesa Peng Xuai, de 35 anys i campiona de Wimbledon i Roland Garros en dobles, va tenir la valentia de denunciar que des del 2012 al 2017 havia estat forçada a mantenir sexe per Zhang Gaoli, ex viceprimer ministre del règim de Xi Jinping i alt càrrec del Partit Comunista, que ara té 75 anys.
Però els valents no sempre troben premi i la resposta immediata del govern xinès va ser esborrar Xuai de les xarxes on havia publicat la seva denúncia. Ara també hi ha el temor que el règim estigui al darrere de la desaparició de la tennista, de la qual no se n’ha sabut res més, excepte un correu electrònic adreçat al president de la WTA en el qual assegura que no està desapareguda i que es troba bé, que ha generat molts dubtes sobre la seva autenticitat.
No es tracta d’alimentar hipòtesis sense fonament, però és pràctica habitual dels règims totalitaris utilitzar els èxits esportius per presumir del seu talent i capacitat formativa i abandonar els seus herois quan ja no els són útils. Si, a més, no són afectes al règim, la qüestió es complica. I Peng Xuai ja té 35 anys i en fa un parell que no ofereix resultats esportius rellevants.
El cas de la tennista xinesa torna a plantejar amb tota la crueltat el debat de quina ha de ser l’actitud dels defensors dels drets humans davant les potències amb derives totalitàries. En plural, perquè la Xina no és l’únic cas. Però continuant amb el gegant asiàtic, el rebombori que va causar l’elecció de Pequín com a seu olímpica del 2008 es va aplacar ràpidament amb l’argument que els jocs contribuirien a l’obertura del règim i que Xi Jinping faria passos per respectar els drets humans. No ha calgut esperar l’episodi de Peng Xuai per desmentir un relat tan naïf. La Xina només s’obre al segle XXI quan es tracta de diners, no de drets. I la gran responsabilitat d’Occident és haver blanquejat aquella tirania fins a l’extrem que la Xina actua amb pràctica impunitat arreu del món. S’annexionarà Taiwan i, fora d’algun esgarip a l’ONU, majoritàriament s’abaixarà el cap. Que l’aïllament no és alternativa, és probable, però haver obert de bat a bat les portes del comerç mundial a un gegant que només ensenya la cara amable quan surt de les seves fronteres i oculta les barbaritats que practica de portes endins s’està revelant com un error majúscul.