El camp del Barça és molt petit. Cap a la cir­cum­ferència vibrant d’un apa­rell de ràdio de fusta i botons de nacre (perquè el plàstic, als anys que va inau­gu­rar-se, era força escàs i tot just se’ns estre­nava el mal­ba­ra­ta­ment d’ara), i ahir, el reve­llit Camp Nou, va tor­nar a ser-ne, perquè va cabre, con­cen­trat del tot, al cap­ciró dels dits que el sin­to­nit­za­ven.

La jugada exacta del moment, pel que ens ocupa, és col·lec­tiva, perquè en aquell toc hi havia con­tin­guda l’essència del Barça.

Sí, som del Barça perquè ens en van fer sense ser-ne socis, del Fut­bol Club Bar­ce­lona, i quan, això, la ins­ti­tució ho oblida, les passa magres.

Hi ha cap diferència, en aquest fet amb el Real Club Depor­tiu Espa­nyol? Cap ni una, pel que fa al sen­ti­ment; perquè d’avis i pares que trans­me­ten l’afició a un equip de fut­bol n’hi ha, sor­to­sa­ment encara, a cabas­sos; i aquesta com­prensió és el que infon el comú res­pecte amb els espa­nyo­lis­tes que ahir ens visi­ta­ven. Fins i tot amb els del Real Madrid Club de Fútbol, que tenim a tocar i, a diferència dels segui­dors dels altres equips que ens visi­ten, ni se’n van ni ens dei­xen.

La diferència és ben clar, es troba en el sen­tit de per­ti­nença, perquè ser del Barça supera el club i supera el Barça.

Sen­tir el Barça a través del mateix tran­sis­tor que esbom­bava el Boletín de noti­cias de Radio Naci­o­nal de España, l’España para los españoles y el Car­ru­sel Depor­tivo ens va ave­sar a gar­be­llar el gra i la palla, perquè la distància entre el món tan­gi­ble i tota aque­lla dis­cur­siva ens feia veure la roda de molí amb què no com­bregàvem. Avui, en canvi, dis­cer­nir, sense una marca visi­ble, el pa de farina indus­trial del bar­re­jat amb la pagesa és tan com­pli­cat com qua­li­fi­car nítida­ment de foras­te­res totes les tele­vi­si­ons i ràdios espa­nyo­les i les seves sucur­sals d’aquí -i la premsa d’allà i la pro­vin­ci­ana que ens envolta. I el Barça, quan s’hi rabeja, en surt com un tall de carn magre que s’arre­bossa perquè tufeja (val­gui la rima interna, feta amb tota la mala bava).

Així que ara com ara, tor­nar al Camp Nou vol dir anar-hi amb l’entrepà de casa i, el Barça, veure’l com el tall de carn que, abans d’endra­par, s’ensuma.

Ahir, el bar­ce­lo­nista va tor­nar a exer­cir de culer perquè va dei­xar la con­fron­tació amb l’altre equip de la ciu­tat -i la riva­li­tat amb els seus bar­ce­lo­nis­tes- més espe­ro­nat per les pro­cla­mes dels Laporta, Piqué, Xavi i, sí, Dani Alves, que no pas per l’interès de lle­var-se aquest matí podent-se fotre dels peri­qui­tos i l’espe­rança de repe­tir-ho amb els por­ta­dors de la fal·làcia i la men­tida espa­nyo­les.

Sen­tir, avui, enmig de la vacuïtat i l’adot­ze­na­ment gene­ral dels mit­jans de difusió de mas­ses les referències a recu­pe­rar el sen­tit del Barça camu­fla­des en la recu­pe­ració espor­tiva ens retorna a l’època infan­til del Camp Nou, quan els par­tits ali­men­ta­ven la sen­sació de sobre­viure enmig d’una des­feta enorme.

Per això ahir vam tor­nar al Camp Nou al cos­tat de qui ens sin­to­nit­zava el que sentíem a la ràdio amb el que sentíem pel país i, en notar-li els cap­ciró dels dits, el camp ens va retru­nyir a l’estómac com si tot el Barça hi país el mateix entrepà de casa.