El Barça no es pot permetre empatar o perdre, deia Xavi en el seu primer dia. Però fins i tot admetent que aquesta afirmació no és només mera retòrica i es configura com un propòsit ferm, se sobreposa amb una realitat que fins ara havíem anomenat temporada de transició –l’“és el que hi ha” de Koeman– i que ara, per mor de les expectatives que desperta la dimensió de Xavi, som capaços de convertir en una fase d’enlairament.

Doncs si no es pot perdre ni empatar però tothom és conscient que abans d’enlairar-se cal accelerar per la pista i el Barça tot just acaba d’engegar motors, el partit d’ahir a Vila-real és la quadratura del cercle. Amb Xavi a la banda, el Barça ha mostrat estil i pressió, però també discontinuïtat extrema. Ha encadenat un partit de contrastos contra l’Espanyol –hauria pogut empatar perfectament–, 90 minuts de domini i setge sense èxit contra el Benfica i una victòria a Vila-real quan rodava cap avall en la muntanya russa i, de sobte, aquest cop sí, Memphis va aprofitar un error del Vila-real. Els groguets no havien espremut cap de les possibilitats que els va concedir la desesperant segona meitat del Barça i ho van pagar molt car.

El pitjor que podria passar ara és que l’1-3 servís perquè algú es confongués. El Barça no ha vist la llum (el gol) de cop i volta. Ahir, un equip amb verí no hauria arribat a la mitja hora de joc sense haver batut Rulli. I amb el 0-1 el Barça va arribar a ser un ninot en mans d’un rival que, per sort, era més que tou a l’àrea. Si el mateix Xavi tira aigua al vi afirmant que dels seus tres partits el d’ahir és el que menys mereixien guanyar deu ser justament per això, perquè ningú es confongui.

L’1-3 no és obligatòriament un punt d’inflexió, però el temps dirà si ho pot acabar sent. Sí que ha permès saltar dos petits obstacles contra els quals el Barça s’encallava de manera recurrent: el primer triomf a fora i enllaçar dues victòries. Ja és gros haver de dir-ne obstacles i que hagi calgut arribar a la 15a jornada per salvar-los... Però l’esport d’equip té un altíssim component d’estat d’ànim i sovint petites conquestes com aquesta actuen com a desinhibidores i ajuden a canviar dinàmiques. I si fos així i el Barça consolidés alguna millora –ni que fos a nivell de resultats–, la muntanya russa futbolística d’ahir a Vila-real acabaria sent anecdòtica.