L’EDITORIAL
Errors arbitrals: augmenta el soroll
Encara no ens han explicat ben bé per quina raó Soto Grado i el VAR passen per alt les mans de Piqué a Vila-real. Deu ser per una interpretació d’una excepció d’un asterisc de la regla de les mans... Tampoc Mateu Lahoz ha concretat què l’impulsa a anul·lar el gol de l’empat de la Real Sociedad a l’RCDE Stadium després d’haver concedit la continuïtat de l’acció quan la pilota havia tocat en el mateix col·legiat. I al Bernabéu Sánchez Martínez, que seguia l’acció de ben a prop, tampoc veu penal en l’entrada d’Alaba a Ocampos –una acció nítida– i l’àrbitre de VAR no li diu que s’ho revisi, decisió que en el 99 per cent de les vegades acaba amb la sanció del penal.
Barça, Espanyol i Madrid, tres equips beneficiats? per decisions arbitrals. Que corre la brama que els àrbitres s’hi miren més quan han de castigar accions dels grans és una evidència, però tan esbiaixada com assegurar que Èric Garcia fa penal a Albiol quan és una acció interpretable perquè tots dos s’estan agafant. Als grans els xiulen més penals a favor perquè trepitgen més l’àrea rival i en reben menys en contra perquè els contraris els fan menys ocasions. D’això se’n diu talent.
L’arbitratge falla perquè no sempre interpreta les accions en sentit correcte. El VAR falla perquè no sempre està autoritzat a cridar l’àrbitre principal perquè revisi una situació dubtosa. I el reglament falla quan, sota la positiva intenció de voler preveure la màxima casuística possible, ha d’acabar incloent conceptes tan vagues i interpretables com aquest de la “mà en posició natural”. No tenia lògica quan totes les mans a l’àrea eren penal (com si tenir dos braços hagués de ser un inconvenient) però s’ha passat a l’altre extrem, el de considerar massa accions com a interpretables.
La conclusió només pot ser una, i no hauria de ser cap drama: mai s’aconseguirà l’arbitratge perfecte i el judici equànime en un esport que es juga a mil per hora i que tendeix a permetre més el contacte, teòricament en benefici de la fluïdesa i de l’espectacle. El VAR permet corregir errades, però no les eliminarà totes encara que se li poleixi l’enfocament i s’ampliïn les accions que pot revisar.
Acabat el Vila-real-Barça, el missatge de Xavi va ser de respecte a l’arbitratge, de comprensió amb les errades i de confiança en el treball dels col·legiats i en les eines tecnològiques. Un discurs que fins ara ha aconseguit impregnar el club i que s’hauria de saber mantenir davant d’arbitratges adversos. Durant els partits, Xavi és entrenador de reaccions vives i gesticulació visible. Amb el xiulet final adopta un posat més analític i un discurs més reflexiu. Que s’estengui l’exemple.