Joan Laporta, la seva junta i els seus executius tenien una via extremadament simple. Vendre’s totes les propietats al barri de Les Corts –caldria l’acord de l’Ajuntament i els veïns, no sempre fàcil– hauria proporcionat uns ingressos de prou magnitud com per construir un nou complex, un estadi, un Palau Blaugrana i tot el que fes falta –fora de la ciutat, per descomptat–, i probablement, eliminar de cop el deute i les càrregues financeres. A curt termini, aquesta solució de manual de primer d’economia hauria estat una mesura òptima. Però la junta ha preferit donar continuïtat a la idea de l’Espai Barça, retocar-la i fer-la més ambiciosa pensant, a mitjà i llarg termini, a recuperar la competitivitat econòmica que el club ha perdut respecte als grans d’Europa.

L’Espai Barça, que costarà 1.500 milions i es farà en cinc anys amb permís de la inflació i l’escassedat de materials que es pateix en aquest moment, s’ha de convertir en un potent instrument de generació de nous ingressos. El projecte més avançat és el Camp Nou, la pota que permetrà incrementar més la facturació: llotges, patrocinis, entrades (105.000 seients), naming rights... El Palau Blaugrana té traçades les línies bàsiques –15.000 seients ampliables i 22.000 per a concerts, un Palau petit de 5.000 places per fer compatible la competició amb els concerts i la pista de gel– però el seu model de negoci és inequívoc i es basa a entrar en el circuit mundial dels concerts de masses. I el Campus Barça, amb àrees per practicar esport i més oferta de restauració, és el complement necessari per convertir l’Espai Barça en un reclam global d’oci tant per als catalans com per al turisme forà. L’objectiu és facturar gairebé els 365 dies de l’any i per aconseguir-ho, mantenir-se a Barcelona i tibar del seu potencial turístic és fonamental malgrat que pugui encarir el projecte. Aquest negoci tot l’any seria l’element diferencial respecte als grans clubs rivals.

Queda la qüestió espinosa dels diners i el temps. Núñez va ser un visionari amb el seu projecte Barça 2000, que va fracassar per qüestions polítiques i perquè es va avançar en el temps, però marcava el camí. Laporta ja va presentar el 2007 el seu nou Camp Nou encarregat a Norman Foster, més tard aparcat. El projecte Espai Barça data del 2014 i l’únic resultat visible és a Sant Joan Despí (ciutat esportiva i estadi Johan Cruyff). És ben evident que el Barça fa tard. Però no pot fer més tard. Com més anys passin, més anys es mantindrà en el nivell d’ingressos actual i més lluny quedarà del volum de facturació dels grans clubs europeus. Això, sense comptar l’impacte de l’any 2023 sense jugar al Camp Nou. Com més aviat estigui operatiu l’Espai Barça, més aviat es podrà revertir el retard, s’amortitzarà la inversió i es reduiran els costos financers. Això sí, 1.500 milions a préstec exigeixen bones idees, clarividència en la seva posada en marxa i màxima responsabilitat en la gestió, tant de les obres com de l’activitat ordinària del club.

La primera bona idea és sotmetre aquest finançament a referèndum entre tots els socis. Si el Barça enlaira la bandera de ser un club social, s’ho ha de creure i practicar-ho. Per fer-ho veure, val més constituir una SAE. El referèndum de l’Espai Barça serà telemàtic, i aquesta és una altra innovació que també arriba amb retard però que és benvinguda i que, si funciona, ve per quedar-se i per millorar el caràcter social i la qualitat democràtica d’un club que, en aquest aspecte, ja és un rara avis.