Anunciar un relleu generacional en la F-1 a partir del títol de Max Verstappen és una aposta de risc quan al davant hi continua havent un depredador de l’asfalt com Lewis Hamilton i l’equip amb més mitjans del campionat, Mercedes. Però si algú podia acabar amb la increïble sèrie del binomi Hamilton/Mercedes (sis títols en set anys, i el setè també de Mercedes amb Nico Rosberg) era aquest jove nascut a Bèlgica però neerlandès de cor. Fill de pare pilot de F-1 i de mare destacadíssima al volant d’un kart, Verstappen portava incorporat el talent als gens, com ho demostra que en les seves tres primeres temporades en kàrting va guanyar totes les curses, que va debutar en la F-1 amb 17 anys i que el primer dia que li van donar un Red Bull va guanyar (Catalunya, 2016). quan en tenia 18.

Verstappen, com Charles Leclerc, Lando Norris o George Russell, són el futur de la F-1, un campionat que ha recuperat l’interès aquesta temporada per raons diverses. Sobretot, perquè ha deixat de ser un monòleg de Mercedes, com abans ho havia estat de Red Bull amb Vettel o de Ferrari amb Michael Schumacher. Però també perquè l’agressivitat del pilotatge de Verstappen ha fet enlairar el llistó de la tolerància amb el contacte entre pilots sense posar en risc la seva seguretat personal, molt cuidada tant pels monoplaces com pels circuits, i ha augmentat el que es percep com a espectacle. En aquest sentit, el desenllaç ha estat tan irreal que més d’un guionista no s’atreviria a escriure’l, per extremat. Però ben real que ha estat... Que després de 21 curses els dos favorits arribin a la darrera empatats és el somni de tot promotor d’un campionat, però que el títol es decideixi en una volta, en l’última volta, ho supera tot.

Verstappen és el campió amb tot l’honor però si ho hagués estat Hamilton tindria el mateix mèrit. No hi ha cap altre pilot en la F-1 que pugui aspirar a batre el rècord de set títols de Michael Schumacher. Si algú s’ho mereix, és l’anglès.

Amb tot, la F-1 farà bé de revisar alguns aspectes. Les imatges del desenllaç són inesborrables, però ha anat d’un pèl que el campionat no s’acaba amb els monoplaces en filera rere el cotxe de seguretat, sense competir, i aquest hauria estat un epíleg tristíssim (menys per Hamilton i Mercedes, és clar). En la mateixa línia, també s’han de revisar circumstàncies com les del GP de Bèlgica, que va repartir la meitat dels punts després de dues voltes rere el cotxe de seguretat en les quals els pilots només van estar autoritzats a mantenir les posicions de la graella. Verstappen va guanyar i Hamilton va ser tercer. Aquest esperpent no posa en qüestió el títol de Verstappen –amb posterioritat hi ha hagut deu curses més– però no s’hauria de tornar a repetir.

Tampoc es pot passar per alt el mal perdre de Mercedes. El to de supèrbia del seu màxim executiu, Toto Wolff, quan es dirigia per ràdio al director de cursa és inacceptable. I les tres reclamacions que van presentar en acabar la cursa delaten que preservar l’essència de l’esport –la competició entre esportistes i màquines– ocupa una posició residual en la seva llista de prioritats. Mercedes hauria preferit acabar el campionat rere el cotxe de seguretat després, això sí, d’haver-se beneficiat d’un canvi de criteri incomprensible en els comissaris esportius quan van decidir que Hamilton no havia de tornar la posició que havia guanyat de manera il·legítima a Verstappen en la primera volta.