L’EDITORIAL
Les llàgrimes del Kun
Per a un esportista, no hi ha retirada més dolorosa i menys acceptable que la que no decideix ell mateix. Quan algú fa carrera en l’esport –i la del Kun Agüero ha estat llarga i prolífica– hauria de poder escollir el moment oportú de posar-hi fi (i saber trobar aquest moment, és clar). En aquest sentit les lesions solen ser el gran enemic. Carles Puyol hauria jugat fins els 40 anys si hagués aconseguit sufocar la revolta dels seus genolls.
El cas d’Agüero és diferent perquè la causa de la seva retirada –una arrítmia– l’etiquetem tots com a malaltia i no com a lesió associada a l’esport. Tot i que entre les conseqüències de l’esport d’alta exigència també hi ha la patologia cardíaca, l’esportista no la percep de la mateixa manera que una lesió traumàtica o degenerativa. Com apuntava el cardiòleg Ramon Brugada en un reportatge el passat 16 de novembre “l’esportista comprèn molt bé que una lesió de genoll el pot obligar a deixar l’esport i, en canvi, quan li dius que té una malaltia cardíaca que el pot matar, no s’ho creu, perquè es troba bé”.
No és el cas d’Agüero, que ho ha entès i a la primera. Però la destrucció emocional que l’argentí no ha pogut amagar en el seu comiat dona pistes que continua sent més dolorosa una retirada per un problema cardíac –que no li ha d’impedir fer vida normal i fins i tot fer esport amb moderació– que una lesió de cartílag que el podria deixar hipotèticament coix per tota la vida. Coses de la psicologia de l’esportista.
A més, a Barcelona, al Kun li ha caigut al damunt el món sencer. Havia fitxat tot i saber que el Barça no estava en el seu millor moment, atret per poder jugar al costat de Messi i disposat a deixar enrere les lesions i els pocs minuts de joc que havia tingut en la seva última part del contracte amb el City. I tot just arribar, Messi desfila cap a París, ell mateix pateix una lesió muscular de dos mesos i quan aconsegueix debutar, el 17 d’octubre, només pot estar a la gespa dues setmanes abans d’acabar a l’hospital el dia 30. Ensorrat és el mínim que es pot sentir avui. Demà ja serà moment d’analitzar que la vida també es pot omplir de futbol sense necessitat de jugar-hi i d’agrair que, en el fons, ha tingut sort que el seu problema cardíac s’ha manifestat com ho ha fet i no d’una manera més greu.
Els últims mesos de l’Agüero futbolista no poden amagar que estem davant d’una estrella de dimensió mundial. 379 gols en 663 partits estan a l’abast de molt pocs jugadors. Cinc títols de campió de la Premier, una Europa League, una supercopa d’Europa i l’última copa Amèrica amb l’Argentina són un palmarès molt gruixut per a un jugador al qual només li ha faltat la Champions.