L’EDITORIAL
Després del referèndum, avui ja toca arromangar-se
Laporta ja té l’aval de la propietat del Barça per anar a buscar els 1.500 milions que com a màxim li ha de costar l’actualització del patrimoni del club i multiplicar-ne el seu paper com a generador d’ingressos. L’últim partit d’aquesta temporada al Camp Nou serà el 22 de maig i l’objectiu del club ha de ser que la primera grua s’instal·li a l’estadi l’endemà mateix. Mentrestant, es disposa de sis mesos per tancar una primera fase del finançament i completar permisos, licitacions i contractacions. Només són sis mesos, un temps escàs vista la magnitud de l’obra que s’està afrontant, i que obliga a ser diligents al màxim.
Hi pot haver qui sostingui que s’han perdut tants anys que ara no vindrà d’un dia ni d’un mes si a canvi s’obté algun estalvi. Aquesta tesi, que pot ser comprensible, no és una bona filosofia de treball. Primer, perquè el seu propi enunciat la desmenteix: tant temps perdut implica un retard enorme per posar-se al nivell dels competidors, dels clubs-estat, dels clubs propietat d’un gran magnat o fins i tot del Madrid que, sense ser-ne formalment, pel seu funcionament intern en la pràctica s’hi equipara. Per tant, cap dilació. En segon lloc, perquè com més s’acceleri l’inici de les obres, més marge hi haurà per minimitzar l’impacte i les incomoditats en l’abonat que implicarà el trasllat temporal previst per la temporada 2023/24. I, en la mateixa línia, perquè anar per feina és guanyar temps: com més aviat s’acabin les obres, més aviat es començarà a ingressar d’acord amb les noves potencialitats. Com més aviat es tanqui un finançament, més es podrà aprofitar l’etapa de tipus d’interès baixos a la qual els Estats Units ja n’anuncien la fi. I com més aviat es tanquin les adjudicacions, més marge tindran les empreses per trobar determinades matèries primeres que avui escassegen –hi ha centres sanitaris pràcticament acabats que s’han hagut d’aturar per falta d’alumini– o buscar-ne de substitutives.
La votació telemàtica d’ahir mereix algun comentari. Els gairebé 50.000 votants i el 87% de sí són dues dades que donen plena legitimitat al resultat, sobretot pensant que es tractava de la primera experiència d’aquesta magnitud. Però aquest 44% de socis que s’han expressat s’ha de considerar un punt de partida, no una fita assolida. Hi ajudarà que el vot vinculant no presencial hagi arribat per quedar-se i es converteixi en un autèntic element de vitalitat interna. Catalunya no és com Suïssa, on es vota cada mes fins i tot per qüestions banals, però el Barça ha de perseverar en aquesta línia perquè només una participació robusta i sostinguda en el temps –també en convocatòries electorals– es pot constituir com a barrera contra un altre model de propietat de club, que segur que seria més fàcil de gestionar però que acabaria amb l’essència del que fa diferent el FC Barcelona de la resta de grans clubs del món. Un valor no comptable que, en canvi, és el que el fa més amable i més atractiu per al seguidor de tot el món.