La pilota de Nadal
Per pilotes, sobretot aquests dies, la que es tira a l’olla per fer escudella. Les altres, en bona mesura, són objectes projectats amb la intenció d’impactar en algun lloc, ja sigui fent soroll (en aquest cas, el més habitual és parlar de boles, com en les bitlles o el billar francès), produint la vibració d’un enreixat (com en els esports de masses), sortint de l’espai de joc (en el voleibol o el tennis taula) o fins i tot desapareixent del mapa (el golf o el billar de forats originari d’Escòcia, Anglaterra, els Països Baixos, Egipte o la Xina, diuen).
Se’m retreurà que una pilota no és massissa i que les boles dels esports se’n diferencien precisament per la presència d’aquesta especificitat física tan notable. Enlloc, però, si més no en el lloc on l’estultícia judicial i parlamentària hauria de rentar-se la boca amb el sabó de la lectura (perquè mira que n’arriben a ser, de ruques, en aquests pobres temps que corren, les persones que hi picotegen), no trobem escrit que la pilota no pugui utilitzar-se com a genèric; hi queda clar que la manca d’atapeïment físic no dona a les boles plenes d’aire l’exclusiva de rebotir per terra. Les pilotes de goma dels antiavalots i les esferes foradades de les bitlles, depenent de la força de la projecció, ho demostren, és ben clar, amb una contundència indiscutible.
La pilota de debò, la que, per poc que no hi pensem, ens alimenta, és la de l’escudella, perquè les altres o bé ens fan mal o, essent benèvols, ens distreuen i, en canvi, aquesta, a banda de poder-se presentar com una esfera més o menys reconeixible, embolica que fa fort carn picada o capolada, pa ratllat, farina, ou batut (i potser, al gust, mig manat de julivert) i el record i la voluntat de persistir a continuar, sobretot en el dinar de Nadal, el grup o la família. De la resta, l’escandalosa apropiació religiosa del solstici hivernal, l’aclaparadora persistència de la idolatria comercial i la perversa adormidora de la caritat cristiana, són el farcit de la bola que el diccionari distingeix com a mentida.
Una pilota també és un embolic, una embullada mental d’explicació complexa; surrealista, si es vol; d’un associacionisme ideològic malaltís, passat de moda –dit sigui si ha de servir per abandonar les conseqüències que la raó imposa; perquè celebrar el Nadal també és això: tallar d’arrel el pessimisme amb l’esperança, abandonar la resolució dels conflictes amb la il·lusió d’un cop de llum, d’un tal dia farà un any, de qui dia passa, any empeny i de si són roses, ja floriran, que això és creure en la redempció projectada en els messies. Per contrarestar la trista remissió de la força de voluntat, les pilotes fan referència als atributs masculins d’una manera més simpàtica que no pas eufemística, perquè els collons que s’hi suposen, humanitzen la barroeria amb la naturalíssima diversió (per diversa i divertida) dels cossos d’ambdós sexes en pilotes.
Com que reduir el Nadal a una celebració folklòrica és com treure el farcit –sigui aire o sigui espès– d’una pilota, que no serveix de res i més aviat fa nosa, com si es tractés d’una revolta d’aquesta semblança dels cossos esfèrics de l’univers, enguany tenim més futbol que mai, aquests dies de festes nadalenques.
Repetir i repetir sense cap sentit les formes anacròniques del Nadal ens ha dut al paroxisme de ninos despullats amb una anella clavada a la closca, arbres de plàstic amb decoració de discoteca als domicilis familiars, lluminàries psicodèliques pels carrers i un carrusel de música ideat als laboratoris més perversos de la tortura psicològica.
Que tinguem partits de futbol acompanyant els tradicionals tornejos de bàsquet nadalencs, en canvi, potser el fet feliç que ens reconciliï amb els temps que ens toca, si la pilota, com veiem, ens projecta als desitjos de les persones de bona voluntat que s’apleguen i es recorden al voltant de l’univers concentrat en una olla d’escudella.