Fins aquí. S’ha acabat. Viure com els beneficiats d’una gestió apocalíptica ha de tenir els seus límits i els ha de posar el club en nom del bé comú. Parlo de Coutinho i Umtiti, dos dels sous més elevats de la plantilla que ni sumen, ni son neutrals, ni resten: bloquegen de manera incomprensible la remodelació d’un Barça que ha trobat el què i el com després d’anys deambulant com un cadàver vivent.

Mesos enrere, el seu immobilisme estival podia ser comprensible perquè Coutinho venia d’una lesió llarga i Umtiti implorava la darrera oportunitat per persistir dins el futbol d’elit; a més, aquesta mirada egòlatra coincidia amb la sortida de Messi i la conseqüent remodelació de rols on ells es podien veure beneficiats. Dit d’una altra manera, en una entitat sense nord ja no venia de dos més cobrant sense aportar res i la situació era tan límit que, mira, la idea de sobreviure amb el que teníem era l’opció més vàlida per evitar un abisme inexorable.

Ara tot ha canviat, Koeman ja no hi és i Xavi ha implantat un full de ruta on ells dos no només no hi són presents, sinó que exerceixen de tap salarial per a les incorporacions urgents d’un club que ha tornat al camí d’on no hauria d’haver sortit mai. Així doncs, estem en un moment en què Laporta ha de ser inflexible: no es pot parlar amb jugadors irrellevants que impedeixen avançar en la direcció correcta.

En definitiva, si Messi, el millor de jugador de la història del Barça, va haver de marxar perquè el Barça està per sobre de tothom, no cal ni debatre com s’ha d’actuar amb Coutinho i Umtiti, i això passa per abandonar la diplomàcia tot defensant el club d’aquells que només miren per si mateixos mentre exerceixen d’àncora rovellada. Toca no dubtar, toca ser cruyffistes, més cruyffistes que mai.