L’EDITORIAL
Laporta ja no necessita l’aval
L’aprovació dels pressupostos de l’Estat espanyol ha vingut acompanyada d’una modificació de la llei de l’esport estatal en el sentit d’eliminar l’obligatorietat que les juntes directives de clubs professionals que no són societats anònimes mercantils (Barça, Madrid, Athletic, Osasuna i Amorebieta) hagin d’avalar un 15 per cent del pressupost anual, un mecanisme de control que quedarà regulat a partir d’ara pels estatuts de cada club. En el cas del Barça, la junta de Laporta no tan sols podrà deixar d’avalar els 125 milions d’euros que va necessitar per ser president a tots els efectes, sinó que podrà cancel·lar el que té presentat.
Tota decisió té una cara A i una cara B. L’obligació d’avalar es va adoptar per garantir la responsabilitat dels dirigents dels clubs que van mantenir-se en funcionament associatiu, perquè en el cas de les societats anònimes, els integrants dels seus òrgans d’administració ja responen patrimonialment per llei de les conseqüències de les decisions preses. Aquesta era la sana intenció de la llei de l’esport aprovada pel PSOE el 1990. La cara B és que aquest requisit actua en la pràctica com un mecanisme d’eliminació d’aspirants a la presidència i, per posar l’exemple més escandalós, en el cas del Madrid ha perpetuat Florentino Pérez en el càrrec. Cap club no és més assimilable a una SAE que el Madrid, amb un president que, aprofitant els beneficis de l’aval, ha maniobrat per aprovar modificacions estatutàries que encara el blinden més. És fàcil imaginar que el president blanc no té cap intenció de suprimir dels estatuts la necessitat d’avalar, ni tampoc el caràcter personal d’aquest aval. Són els dos elements que l’han deixat sense oposició real.
A banda, hi ha el percentatge d’aval. El 15% potser va tenir sentit a finals del segle passat, però avui, amb els grans clubs amb pressupostos de prop de 1.000 milions, és tan desmesurat que frega l’absurd.
Per no tornar a les etapes de pèrdues desbocades i clubs dirigits sense cap rigor, que van desembocar en els antics Plans de Sanejament i en l’obligació d’esdevenir SAE si no es demostraven beneficis, ja hi ha els mecanismes de control i d’auditoria de LaLiga i de l’ACB, que són els que han de garantir la igualtat d’oportunitats entre clubs i impedir fugides endavant. Justament la igualtat d’oportunitats –en aquest cas entre socis d’un mateix club– és el dret que l’obligació d’avalar triturava. I per als que pensin que només una SAE garanteix responsabilitat en la gestió, convé que recordin quin va ser el final del Club Bàsquet Girona SAE, amb auditoria aprovada l’estiu del 2007 i en concurs de creditors i liquidació un any més tard.