Per molts anys i moltes gràcies
“No ho sé, però el cas és que, vist en conjunt i amb un certa perspectiva, el futbol esportiu s’hauria d’assemblar més a una partida de billar que no pas al joc de bales del futbol atlètic. Entenguem-nos: a una partida de billar amb onze bandes en què la pilota dibuixaria la jugada que anirien projectant els jugadors. Així, el millor gol seria aquell que culminés una intenció col·lectiva, i la seva bellesa en dependria. Un bon treball d’equip que fos capaç de sincronitzar, fins i tot, les variants provocades pels intents d’intercepció de l’adversari.
En aquest sentit, el futbol seria un joc intel·ligent i alegre i, en canvi, en l’altre, és un negoci ben poca-solta i avorridíssim”.
El dimecres 9 de gener del 2002, dia per dia descomptant l’anacronisme dels calendaris, avui fa, doncs, vint anys justos, acabava així el meu primer article en aquestes pàgines que aquestes dies celebren el seu primer 20è aniversari. Concretament, a la 11 de l’edició en paper del número 8 del primer any d’El 9 Esportiu, el precursor directe d’aquest L’Esportiu d’ara, que ha deixat enrere, al pas d’una generació, el número de l’ariet del davanter centre gairebé com el testimoni d’un profeta d’allò que li passa al país i al Barça.
Parlar d’esport, escriure d’esport com sol dir-se, encara es confon amb poder-se fotografiar amb els herois del dia (o mantenir el seu número de telèfon a l’agenda per poder mostrar que se’ls pot enviar un missatge) o amb la dèria de sortir a la tele, també se’n deia (i fer-hi el paperina) i, perdent el nord, amb la mania de saltar a la palestra, confonent l’oratòria amb la sapiència (és a dir, llegir amb sil·labejar d’una manera més o menys fluïda o tenir el cap moblat, en presentar-lo wap1).
Com que l’hedonisme no s’acaba aquí, els que hi han de batallar diàriament expliquen que la immensa majoria dels gairebé 3.000 nois i noies que cada any –i ja en fa més de vint– surten de les universitats catalanes amb el rebut del grau en periodisme a punt de passar per caixa (perquè les titulacions han evolucionat de certificar uns coneixements a justificar el pagament d’uns crèdits) semblen sortits, els que es poden aprofitar, del mateix motlle. D’entrada, la vocació periodística per la fama –encara que sigui la de l’autoretrat i l’exposició pública a les aplicacions informàtiques de la tradicional xafarderia de plaça ressituada a les pantalles de la telefonia de butxaca; a continuació, un humanisme folklòric amb tantes llacunes que l’invent de la sopa d’all és el menú del dia; i per acabar, i és un dir i cal no oblidar-ho, amb una malformació estètica tan uniformada que en patim les pampallugues com una malaltia al·lucinògena.
Pel que fa a llegir, en aquests darrers vint anys de l’allau imparable de frases curtes (moltes vegades, de gambals), d’eslògans i de sentències –el mal que han fet (i ja ve d’abans) els logotips comercials elevats a categoria didàctica, “la finestra és verda” planiana i els estirabots monzonians és d’UCI– ha esclafat el matís i dut el símbol a la supressió de la intel·ligència: llegir en diagonal no és llegir, com abjurar dels adverbis, les aposicions, les oracions compostes i els excursos no és ben escriure.
Aquest banalitzar l’art d’escriure, no és estrany que ens hagi portat a l’imperi de les batzegades visuals i que qui se’n vulgui protegir una mica abomini de l’espectacle de l’esport i de qualsevol discurs que el prengui com a excusa.
Tal com fer passar tots els joves il·lusionats amb l’ofici de transmetre la informació social d’una manera fidedigna per l’embut del prejudici –per justificat que sigui– no sembla pas prou raonable, tampoc no n’hauria de semblar –per més abassegadora que en sigui la presència– partir de l’apriorisme que tota la premsa esportiva tracta l’esport com un negoci i els seus textos, com una xerrameca.
No cal remetre’ns a Juvenal, Ciceró, Sèneca, Montaigne, Pla o Montalbán o a d’altres clàssics tan vius com ells per recordar, a qui n’hagi pogut perdre la referència imprescindible, que tal com res del que és humà no ens pot ser aliè –que ara més que mai en cap altra evolució tecnològica ha de vindicar tot humanista–, la lectura de l’esport com la manifestació civilitzada de l’espectacle de la vida no ens aparta gens (i que no se m’interpreti com a una comparació individual, sinó com una complicitat compartida) de la d’aquell qui, observant-lo, ens la mostrava –i reviu cada vegada que ens hi posem– a l’escenari.
Per molts anys, doncs, a tothom per compartir la gràcia de valorar l’esport pel que té d’intel·ligent i, el seu negoci, de cretinisme.