L’EDITORIAL
Alèxia, indiscutible estrella en un The Best que s’ha de revisar
Alèxia Putellas és la cara visible i premiada d’un èxit col·lectiu, d’un Barça que ho ha guanyat tot. Afirmar-ho és l’única manera de mantenir un discurs amb un mínim de coherència després de la increïble llista de premiats en la gala telemàtica de la FIFA. Alèxia i Lewandowski són mereixedors inqüestionables del The Best, però a partir d’aquest fet, la credibilitat d’aquests premis decau de manera alarmant. Sense moure’ns de l’àmbit femení, on s’ha vist que en el millor onze de l’any no hi hagi ni una sola jugadora d’un equip que no ha deixat cap rival dret? Ja fa mal d’ulls que la guanyadora del The Best en quedi exclosa però es pot entendre per donar oportunitats a més jugadores. Però l’absència de cap altra blaugrana, inclosa una finalista del premi individual com Jennifer Hermoso, fa sentir vergonya aliena. I de l’observació de l’onze se’n desprèn que la majoria d’escollides tenen més passat que present. I no oblidem que aquest onze es fa amb el vot des les mateixes jugadores. Quin futbol miren?
Passem a la banqueta. L’entrenadora del Chelsea, Emma Hayes, encara es pregunta com és que la millor és ella i no Lluís Cortés. No tot és la Champions al llarg d’una temporada, però en l’àmbit femení, és l’element comparatiu més clar i en la final, el Barça ja li havia clavat un 0-4 al Chelsea en 36 minuts.
Dit això, i constatat també l’absurd d’un onze masculí amb Messi, Cristiano, Lewandowski i Haaland –encara com no hi van afegir més atacants com Mbappé o Salah, també amb mèrits suficients–, s’ha de fer un esforç per relativitzar aquests premis individuals atorgats en esports d’equip. Val per al The Best i per a la resta. Quan tots són coincidents en una figura com és el cas d’Alèxia Putellas no hi ha dubte: tots no s’equivoquen. Però quan hi ha absències tan cridaneres com les del The Best, revisar el funcionament és imprescindible.