L’EDITORIAL
L’insuportable serial de la renovació de Dembélé
Si al món res és com era fa tan sols vint anys i el futbol no se n’ha escapat –regles, arbitratge, VAR, pandèmia– no s’entén que la revisió no afecti tots els actors. Les competicions necessiten actualització, la gestió acomodada dels drets d’imatge ha de passar a la història per quedar en mans més competents i s’ha de regular i limitar –més enllà del primer pas que es va fer el 2018– la funció d’una figura, la del representant, que va tenir un sentit en el seu origen però que fa anys que s’ha pervertit i desvirtuat per assolir un poder excessiu.
La funció de representant va sorgir, parlant en plata, en una època en què els clubs (no empreses) eren dirigits pels més rics de la classe que, en matèria de negocis i diners, solien ser llestos i aconseguien signar jugadors en condicions molt favorables per al club i a vegades indignes per a un futbolista pressionat per la necessitat d’un sou per dinar ell i la família. L’agent també era una eina útil per permetre que els jugadors es dediquessin al futbol i no es distraguessin amb temes en els quals no hi entenien (una idea avui caducada perquè s’ha demostrat que, com més ben preparats per a totes les facetes de la vida, millors perspectives personals després de la retirada). Òbviament, la tessitura ha canviat.
La figura del representant continua sent imprescindible per protegir els interessos del jugador, però algunes negociacions fan la sensació que es decanten més cap al que convé a l’agent assessor. Hi ha tant pastís per repartir que els agents floreixen com pinetells a la tardor. Moussa Sissoko és el representant d’Ousmane Dembélé des del 2017 després que el francès trenqués amb el seu agent anterior amb la intenció d’associar-se amb Sissoko, de qui se sospita que havia estat l’instigador de la ruptura.
La negociació s’ha enverinat tant que costa veure-li una sortida positiva des de l’òptica blaugrana. Però al damunt de tot hi plana el poder dels representants. Si això no canvia, no hi haurà res a fer. Mentre no es limiti a un percentatge baix –i amb topall, per les operacions més oneroses– el que pot percebre el representant per cada intervenció ens continuarem trobant personatges que, ben legítimament, mouen jugadors només en funció de les variables econòmiques, habitualment més sucoses en cas de traspàs o de firma com a agent lliure que en el cas d’una renovació. Com a mínim un 10 per cent del sou del jugador, del traspàs i dels drets d’imatge el tenen garantit.
El Barça i Dembélé haurien de ser els actors principals de la negociació i, en canvi, el club apareix com a damnificat i el jugador sembla mediatitzat per una situació que, a falta que ell mateix es decideixi a obrir la boca, s’encamina més al desenllaç que vol Sissoko. Totes les denúncies, crítiques i filtracions creuades s’han d’interpretar com a elements de pressió en la negociació.
El president de la FIFA, Gianni Infantino, va arribar al càrrec amb la promesa de posar ordre en el sector dels representants. Continuem esperant resultats.