En qüestió de pocs dies s’ha conegut que la selecció espanyola de futbol tornarà a posar les botes a Catalunya per jugar una costellada el 26 de març contra Albània i que la Vuelta del 2023 començarà amb una contra rellotge a Barcelona, que també serà l’inici de la segona etapa de la ronda.

Els símbols espanyols no han estat ben rebuts a Catalunya en l’última dècada i els símbols esportius, encara menys. En el cas de la roja, i sense necessitat d’entrar en el terreny polític ni al·ludir al conflicte entre Catalunya i Espanya, la presència de la selecció que simbolitza la impossibilitat que el futbol català tingui representació pròpia és especialment feridora per al vell i vigent lema d’una nació, una selecció. Per contrast i entrant, ara sí, en consideracions sociopolítiques, la selecció espanyola de futbol ostenta la màxima representació esportiva de la imposició d’un estat, una selecció que, a diferència del que ens volen fer creure, no està emparat pels tractats internacionals, només per la voluntat espanyola de sotmetre i, a qui no es doblegui, reprimir-lo.

Per tant, la presència de la selecció espanyola al camp de l’Espanyol, enlloc de contribuir a la distensió i a la normalització que els promotors del partit diuen perseguir, accentua el conflicte perquè, si bé satisfarà l’espanyolisme de la revenja, és alhora una càrrega de profunditat contra la consciència nacional de Catalunya. No hem abandonat l’anàlisi sociopolítica, perquè a nivell futbolístic l’interès d’un Espanya-Albània es mínim i es redueix a saber si el gironí Ivan Balliu –amb passaport albanès– aconsegueix ser el primer català que marca un gol contra Espanya.

Posats a fer tornar la roja a Catalunya i atès que el partit és amistós, la jugada mestra hauria estat que el rival fos Catalunya però, és clar, les possibilitats d’èxit de tal plantejament serien nul·les fins i tot amb el govern espanyol teòricament més progressista de la història (però igual d’espanyol, amb tot el que comporta).

Per tant, i com que Jaume Collboni i David Escudé s’han convertit de facto en cofois encarregats pel ministre Iceta d’impregnar d’espanyolitat l’esport català, ja tenim aquí la dosi d’aposta per grans esdeveniments, que tampoc causen cap al·lèrgia a l’alcaldessa Colau com sí que ho fa el circuit de Barcelona-Catalunya.

Acabant en el ciclisme, si la idea fos revifar l’organització de grans esdeveniments l’aposta guanyadora hauria estat, per descomptat, la cursa reina, el Tour, i no la tercera de les grans voltes. Però d’una banda els bascos –sempre més ben dotats econòmicament– ja s’havien avançat i de l’altra, hi ha més que indicis per pensar que al PSC ja li està més que bé aquesta reconquesta espanyola de l’esport català.