Diguem-ho clar: amb Busquets, patim.

Quan Xavi era el manyà del camp i Iniesta l’oficial de primera, Sergio Busquets completava el trio com l’aprenent avantatjat capaç de trepitjar la pilota, giravoltar-s’hi protegint-la i llençar-la on se li deia. Podia fer el joc de posició que va encimbellar-lo als titulars dels elogis, perquè era prou llest per no fer nosa en el desplegament que li propiciaven els companys de colla i amb un parell de tocs de pilota convertir-se en el rebot clau de les jugades. I dic rebot, perquè la paraula pivot li ha anat, finalment, massa galdosa.

Sense ser exhaustius, una recerca ràpida amb l’ham de les paraules “Busquets pèrdua pilota” al cafarnaüm de la biblioteca electrònica mundial ens permet trobar una desena de partits on les badades del migcampista han costat massa gols transcendentals al Barça. Es dirà que si llancem en el mateix oceà de notícies el seu nom amb atributs favorables obtindrem una pesca tan gran com incontestable, però el cas és que el recompte d’aquests partits el fem a partir del 2015, quan Xavi va deixar el Barça, i no hi tenim en compte les errades sense cap altra conseqüència que l’ensurt que ens fa alçar de la butaca. Busquets juga molt i té més ocasions d’equivocar-se, s’entén; però l’augment dels errors que han desballestat l’equip en un enfrontament concret sobrepassa el cop calent de demanar que plegui tot just acabat un altre partit llençat a les escombraries per culpa seva. I el sobrepassa més enllà del darrer crèdit, quan l’acomiadament de Coutinho va deixar-lo sol com a l’ase dels cops de la desesperança, perquè tot era veure l’un i l’altre amb opcions de compartir el camp que el culer recuperava no ja la dita pròpia “que patirem” sinó “ves que no ens en fotin 4”.

I així no es va enlloc; i encara menys si la circumstància s’allarga tant que priva el relleu de qui haurà d’acabar traient-nos les castanyes d’aquest foc de misèria.

Quan Iniesta encara podia encomanar-lo, ves, Busquets va compassar prou les jugades per anar fent la viu-viu en una decadència que a partir del 2018 ha fet anar de mal borràs prestigi, confiança i aspiracions de qui té el club com a representant d’alguna cosa més que una associació esportiva; i és lamentable.

Quan aquell any va haver d’agafar el relleu al capdavant de la sala de màquines de l’equip al camp, perquè Iniesta se’n va anar a l’Àsia, el conjunt va entrar en unes pèrdues que no li poden ser atribuïdes del tot, si no s’és roí, és clar; però tampoc se’l pot alliberar de la responsabilitat d’anar-hi anant, quan cal una embranzida, ni de regalar jugades de perill quan convé, contràriament, generar-ne.

I ja som al cap del carrer: què n’hem de fer, d’un jugador que com el funcionari que accedeix a una categoria superior a còpia de triennis ha arribat a una capitania que li va baldera?

Si els temps fossin uns altres, abans que el cercle virtuós del relleu de la jovenalla fos esmicolat pels savis de la gestió del club com una multinacional sense suc ni bruc, les solucions d’una jubilació programada i salut i paciència; però ara que la seva gestió del joc, per la seva insuficient capacitat de genialitat i lideratge i els lligams amb l’entrenador, s’ha convertit en un tap pel desplegament estratègic del futur del Barça, potser ens podria fer un favor i, de pas, deixar el club amb una mica més de caixa.