L’EDITORIAL
S’arrisca més Dembélé que el Barça?
Per les vísceres de Laporta i de la majoria de presidents de clubs de futbol –no ens enganyem, per la majoria d’això que en diem tribuners, també– Dembélé hauria de ser sotmès a un assetjament sense descans fins que ell i el seu agent enarboressin la bandera blanca i demanessin la llibertat a canvi de res per poder anar a qualsevol equip on l’estimessin (quines penques...)
Però ni el Barça ni res es pot governar des dels intestins.
En el present de Dembélé hi té molt a veure Xavi, que no sabem què pensa des de les tripes però sí de la racionalitat de l’entrenador. El primer dia que va parlar en nom del Barça, Xavi va ser inequívoc: els actius, mentre són al club, han d’estar a la gespa. De la mateixa manera que Xavi va entendre que l’ostracisme aplicat a Dembélé a finals de gener tenia una finalitat –un últim intent perquè renovés o marxés– i que valia la pena deixar en suspens els principis alguns dies, ara és Laporta qui assumeix que si Dembélé pot aportar elements diferencials a l’equip i mostra l’actitud professional adequada, el punt de partida ha de ser la convocatòria i no la grada. Xavi ja seria a temps d’enviar-l’hi, si fos el cas.
Amb la possibilitat de fer cinc canvis en cada partit, les plantilles àmplies cobren tot el sentit. Tenir fins a vuit atacants de perfils molt diferents però amb possibilitats d’obrir el camp, jugar amb extrems i imprimir velocitat al joc i a la pilota és un element nuclear en la proposta de Xavi. L’abundància de jugadors de perfil atacant és el resultat del mercat d’hivern, en el qual n’han arribat tres (Ferran Torres, Adama i Aubameyang) i no ha marxat el que havia de sortir.
El que no s’estalviarà Dembélé és l’escrutini del Camp Nou. Ni una petició expressa de Xavi impedirà una sonora divisió d’opinions en el cas que demà salti a la gespa. Dembélé s’ha de preguntar per què sent que no l’estimen prou –fins ara no ha estat així, tot i el seu estil de vida, les lesions, les seves dificultats per connectar amb la grada...– i decidir quin camí agafa, el de l’enèsima oportunitat que ara li ofereix Xavi o el de la dimissió. Si la seva actitud és professional, juga, desequilibra i no es lesiona, tindrà la festa en pau. Però si s’ha quedat desmotivat i descavalca, l’esperen quatre mesos que se li faran molt llargs i sense cap empatia.