L’EDITORIAL
El bàsquet extenuant
La saturació dels calendaris de bàsquet no és cap novetat, però en els últims anys s’ha accentuat per als equips que disputen competicions europees. L’Eurolliga té una fase regular de 34 jornades, la de l’Eurocopa s’enfila a 18 i la FIBA Champions, si bé no tan exhaustiva, s’acaba movent en paràmetres semblants perquè anar superant fases és assequible per a un equip de l’ACB. Tornant a la màxima competició, un equip que arribi a la final –el Barça la temporada passada– acumula 41 partits. Afegits als 34 de fase regular ACB, fins a 9 de play-off, els tres de copa, dos de supercopa i dos de Lliga Catalana, en surten 91. És un cas extrem però factible per als grans equips d’Europa, abocats a tenir plantilles de 15 i 16 jugadors... els que s’ho poden permetre.
Per tant, no té res d’excepcional que el mateix Madrid que ha apallissat el Zenit divendres perdi diumenge a casa contra el València (que ha jugat el partit d’Eurocopa dimecres), que la Penya tregui el fetge per la boca a Andorra i que el Manresa noti les absències i l’esforç extra dels que hi eren tant en la cita europea de dimecres com en l’últim quart del partit ACB a Bilbao, ahir. I el Barça? Ha resolt de manera impecable el triple compromís de la setmana, però el 83-67 d’ahir contra l’Obradoiro pot portar a engany perquè el partit es va decantar en els últims minuts quan a l’equip gallec –que havia tingut tota la setmana per preparar-lo– se li van esgotar uns recursos que li havien servit per tenir contra les cordes els blaugrana durant 35 minuts.
Si el futur és Europa, la resta de competicions s’han d’aprimar. No s’hi val a objectar que en l’NBA juguen més de 100 partits perquè allà les plantilles són llarguíssimes i el nombre de partits amb escassa competitivitat, alt. L’ACB continua sent una lliga de referència en el context europeu. Que el cuer, el Burgos, sigui el campió de les dues últimes edicions de la FIBA Champions és revelador. L’ACB té 18 equips (excepte França i Alemanya, la resta de les lligues rellevants d’Europa en tenen menys) i, o bé li’n sobren dos per poder reduir quatre jornades i donar una mica d’aire a les plantilles, o es pressiona la FIBA perquè elimini les seves nefastes finestres de seleccions. No fa l’efecte que la via de la confrontació amb la FIBA estigui sobre la taula –si en el futbol són intocables, per què ha de ser diferent el bàsquet–, com tampoc afloraran un munt de milions del no-res perquè tots els equips en competició europea tinguin plantilles professionals de 15 jugadors. Mentrestant, resignació i a esprémer els que hi ha fins a les últimes conseqüències, fins que tinguem un disgust.