El traspàs de Ricky Rubio dels Cavs als Pacers, estant lesi­o­nat i sense que la franquícia de Cle­ve­land li hagi con­sul­tat, ha gene­rat reac­ci­ons de sor­presa i indig­nació en el peri­o­disme gene­ra­lista. Com pot ser que li facin això a un juga­dor que, a més, està allu­nyat de les pis­tes per una lesió de llarga durada? Com és pos­si­ble que es toleri un tracte tan des­hu­ma­nit­zat? I de les pre­gun­tes a l’afir­mació: L’NBA tracta els juga­dors com a mer­ca­de­ries que es com­pren i es venen.

Aquest curt­cir­cuit es pro­du­eix perquè la cul­tura fut­bolística és ances­tral i està tan arre­lada que les seves rela­ci­ons labo­rals –les de la vella Europa– sem­bla que s’hagin d’extra­po­lar a tots els esports i a tots els con­ti­nents per impe­ra­tiu. I no és així. En l’esport pro­fes­si­o­nal dels Estats Units, les lli­gues són les pro­pietàries dels drets, els clubs d’aquí són franquícies allà (per tant, con­ces­si­ons), els pre­si­dents són pro­pi­e­ta­ris i els juga­dors, actius de les soci­e­tats que es poden ven­dre o can­viar. Això li ha pas­sat a Ricky Rubio –i alguns indi­cis apun­ten que els Pacers el volen incloure en una altra ope­ració de traspàs d’última hora abans que demà es tan­qui el ter­mini– com abans els va pas­sar als ger­mans Gasol quan Pau va ser tras­pas­sat dels Grizz­lies als Lakers –amb dos anells de campió com a resul­tat– i Marc als Rap­tors –campió amb caràcter imme­diat. Cer­ta­ment, amb Pau i Marc hi va haver una certa inter­lo­cució prèvia de cor­te­sia, perquè tots dos eren lle­gen­des a Memp­his, però la decisió última sem­pre és del pro­pi­e­tari.

Quina falta d’huma­ni­tat que demos­tra l’NBA! Al Vell Con­ti­nent aquest per­fil de relació labo­ral sobta. També ho fa l’obli­ga­to­ri­e­tat de subs­criure una asse­gu­rança mèdica pri­vada o l’aco­mi­a­da­ment lliure d’un dia per l’altre que impera als EUA. És una qüestió cul­tu­ral però, en el cas de l’esport pro­fes­si­o­nal, no es pot per­dre de vista un detall impor­tantíssim. Entrar en aquest joc té una con­tra­par­tida econòmica. Ricky (31 anys) és ara en l’últim dels seus tres anys de con­tracte, que li repor­tarà 17,8 mili­ons de dòlars, més de 15 mili­ons d’euros nets. Un salari que, tor­nant al fut­bol que ho impregna tot, a Europa només cobren les mega­es­tre­lles –i fins fa qua­tre dies un bon gra­pat de juga­dors del Barça– però que en l’NBA és superat per 73 juga­dors.

Nikola Miro­tic va deci­dir posar fi a la seva etapa en l’NBA perquè en la seva men­ta­li­tat d’euro­peu, ser moneda de canvi cons­tant sense tenir ni vot ni veu en el seu destí se li va aca­bar fent insu­por­ta­ble. Es tracta de can­viar diners per això que a Europa n’hem dit huma­ni­tat. Tan lícita és una opció com l’altra, però el que no ho sem­bla és opi­nar en nom de Ricky Rubio. El juga­dor del Mas­nou és una per­sona adulta i madura, i amb la seva pare­lla –que és cata­lana– són pares d’un nen de dos anys. Prou que sabran quin serà el moment oportú de tor­nar a Europa, un moment que Ricky alguna vegada ha rela­ci­o­nat amb l’esco­la­rit­zació del seu fill i que, per tant, no és llunyà.

Si hi afe­gim que els sala­ris de l’NBA estan blin­dats fins l’últim dòlar sense que hi hagi cap pos­si­bi­li­tat de plan­te­jar dife­ri­ments, rebai­xes o ajor­na­ments, que les franquícies tenen prou ingres­sos per superar el sos­tre sala­rial (112 mili­ons de dòlars) i pagar l’impost que com­porta i que exis­teix el meca­nisme del draft que per­met als últims clas­si­fi­cats d’una tem­po­rada acce­dir als millors juga­dors que sur­ten de la lliga uni­ver­sitària per cons­truir un nou pro­jecte, s’entén que aquell és un altre món que, si bé no ens con­venç en tot, sí que té ele­ments que val­dria la pena que la vella Europa estudiés.