L’EDITORIAL
Els esgarips pel traspàs de Ricky Rubio
El traspàs de Ricky Rubio dels Cavs als Pacers, estant lesionat i sense que la franquícia de Cleveland li hagi consultat, ha generat reaccions de sorpresa i indignació en el periodisme generalista. Com pot ser que li facin això a un jugador que, a més, està allunyat de les pistes per una lesió de llarga durada? Com és possible que es toleri un tracte tan deshumanitzat? I de les preguntes a l’afirmació: L’NBA tracta els jugadors com a mercaderies que es compren i es venen.
Aquest curtcircuit es produeix perquè la cultura futbolística és ancestral i està tan arrelada que les seves relacions laborals –les de la vella Europa– sembla que s’hagin d’extrapolar a tots els esports i a tots els continents per imperatiu. I no és així. En l’esport professional dels Estats Units, les lligues són les propietàries dels drets, els clubs d’aquí són franquícies allà (per tant, concessions), els presidents són propietaris i els jugadors, actius de les societats que es poden vendre o canviar. Això li ha passat a Ricky Rubio –i alguns indicis apunten que els Pacers el volen incloure en una altra operació de traspàs d’última hora abans que demà es tanqui el termini– com abans els va passar als germans Gasol quan Pau va ser traspassat dels Grizzlies als Lakers –amb dos anells de campió com a resultat– i Marc als Raptors –campió amb caràcter immediat. Certament, amb Pau i Marc hi va haver una certa interlocució prèvia de cortesia, perquè tots dos eren llegendes a Memphis, però la decisió última sempre és del propietari.
Quina falta d’humanitat que demostra l’NBA! Al Vell Continent aquest perfil de relació laboral sobta. També ho fa l’obligatorietat de subscriure una assegurança mèdica privada o l’acomiadament lliure d’un dia per l’altre que impera als EUA. És una qüestió cultural però, en el cas de l’esport professional, no es pot perdre de vista un detall importantíssim. Entrar en aquest joc té una contrapartida econòmica. Ricky (31 anys) és ara en l’últim dels seus tres anys de contracte, que li reportarà 17,8 milions de dòlars, més de 15 milions d’euros nets. Un salari que, tornant al futbol que ho impregna tot, a Europa només cobren les megaestrelles –i fins fa quatre dies un bon grapat de jugadors del Barça– però que en l’NBA és superat per 73 jugadors.
Nikola Mirotic va decidir posar fi a la seva etapa en l’NBA perquè en la seva mentalitat d’europeu, ser moneda de canvi constant sense tenir ni vot ni veu en el seu destí se li va acabar fent insuportable. Es tracta de canviar diners per això que a Europa n’hem dit humanitat. Tan lícita és una opció com l’altra, però el que no ho sembla és opinar en nom de Ricky Rubio. El jugador del Masnou és una persona adulta i madura, i amb la seva parella –que és catalana– són pares d’un nen de dos anys. Prou que sabran quin serà el moment oportú de tornar a Europa, un moment que Ricky alguna vegada ha relacionat amb l’escolarització del seu fill i que, per tant, no és llunyà.
Si hi afegim que els salaris de l’NBA estan blindats fins l’últim dòlar sense que hi hagi cap possibilitat de plantejar diferiments, rebaixes o ajornaments, que les franquícies tenen prou ingressos per superar el sostre salarial (112 milions de dòlars) i pagar l’impost que comporta i que existeix el mecanisme del draft que permet als últims classificats d’una temporada accedir als millors jugadors que surten de la lliga universitària per construir un nou projecte, s’entén que aquell és un altre món que, si bé no ens convenç en tot, sí que té elements que valdria la pena que la vella Europa estudiés.