L’EDITORIAL
Djokovic es fa ara el màrtir
Tindria raó Novak Djokovic quan defensa la llibertat individual per decidir què s’inocula al cos... si fos un ermità que viu enmig del bosc i no interaccionés amb ningú més. Quan la llibertat individual col·lideix amb l’interès col·lectiu, i més si ens referim a una matèria tan sensible com la salut pública, deixa de ser la llibertat contra una imposició (la vacuna) i es converteix en imposició que atempta contra una suma inacabable de drets individuals (la salut pública).
Desemmascarada la trampa dialèctica en què es refugien els autoritarismes (vinguin de Djokovic o d’Ayuso, que van pels mateixos camins), la nova estratègia del gran tennista serbi no s’aguanta per enlloc. El discurs que si s’ha de vacunar, renunciarà a jugar tornejos o fins i tot a la seva carrera esportiva és tan poc elaborat que es desmunta sol. Cap dels objectius que persegueix és defensable. Djokovic vol portar més lluny la fase de victimització que va culminar amb l’expulsió d’Austràlia fins l’extrem de presentar-se ara com un màrtir que perdrà la condició de número 1 del món per mantenir els seus principis.
La pressió de Djokovic no hauria de tenir cap efecte en els organitzadors dels pròxims tornejos. Catalunya desescala restriccions, però no tot el planeta viu una remissió de la pandèmia. Amb Djokovic es podia defensar un punt de comprensió durant l’episodi d’Austràlia –seria un excés que li prohibissin l’entrada durant tres anys, no és cap delinqüent– però si el resultat del llarg període de reflexió és tot menys entendre quina és la realitat –ningú l’obliga a vacunar-se però no fer-ho té conseqüències– val més ser expeditiu i si s’autoexclou del circuit ATP, bon vent i que passi el següent.
El que és inadmissible és que Djokovic, enlloc de mantenir la seva decisió en l’àmbit privat i assumir-ne les conseqüències, insisteixi a traslladar-la a l’esfera pública i a convertir-se en la icona de referència d’un moviment antivacunes que l’únic que ha aconseguit és que les últimes onades hagin tingut un impacte superior –en morts i en pressió per als sistemes de salut– que el que haurien pogut tenir. I també són ganes de tornar a aixecar la veu quan el moment pandèmic condueix a pensar en un relaxament progressiu de les restriccions.