L’EDITORIAL
Xavi, les mans i el temps perdut
El debat de quines mans s’han de sancionar i quines no és tan vell com el futbol però hi ha la certesa que cada vegada que s’ha volgut reinterpretar la regla 12 i detallar les instruccions als àrbitres per abastar una casuística més àmplia, el que realment s’ha ampliat és la controvèrsia.
Del criteri de sancionar les mans quan el braç està separat del cos –vigent durant dècades– s’ha passat a les posicions antinaturals o l’ocupació de més espai que s’estipulen avui dia. Amb puntualitzacions, excepcions i excepcions de les excepcions que, combinades amb el VAR i buscant honestament un futbol més just, compliquen la presa de decisions de tal manera que acaba prevalent la interpretació de l’àrbitre plantat a davant del monitor, revisa que revisaràs. És més que dubtós que tant viatge per acabar aproximadament allà mateix –la interpretació de cada col·legiat– valgui la pena.
Xavi entra de ple en aquest debat, i ho fa de manera radical i pragmàtica. Vist que totes les interpretacions i correccions de la regla no eviten les polèmiques, la proposta de l’entrenador del Barça és que se sancionin totes i en tota circumstància. Xavi ha estat jugador, dels més llestos, i convé escoltar-lo perquè rere tot el que diu hi ha un sentit. Per això interessaria que desplegués l’argument, per no acabar pensant que (portant l’afirmació a l’extrem) defensa un futbol jugat per amputats de les extremitats superiors.
L’altra proposta que fa el tècnic del Barça té tan pocs inconvenients que si no s’ha implantat encara ara deu ser per la tendència ancestral dels organismes futbolístics a la immobilitat. Es tracta de deixar de minutar els partits per temps real i fer-ho segons un temps de joc efectiu. És a dir, el temps en què la pilota està en joc. Quan se sap que, en l’alta competició, dels 90 minuts teòrics d’un partit la pilota només està en disputa al voltant de 55, la revisió d’aquest paràmetre pren tot el sentit. S’acabarien les discussions per més o menys minuts afegits, les targetes per perdre temps, les rampes i lipotímies que casualment sempre afecten l’equip que va guanyant i les simulacions de tota mena que alguns entrenadors tenen molt amunt en la seva llista de prioritats. Ara es perd tant de temps efectiu que fins i tot és dubtós que el temps real dels partits s’allargués. La majoria d’esports ja es mesuren en temps efectiu però la tirada que té el futbol a convertir regles en dogmes no permet ser gaire optimista, encara que la millora sigui òbvia i el necessari consens –que s’intueix complicat en la seva proposta sobre les mans– sembli fàcil d’assolir. Però convé que algú amb veu autoritzada posi en qüestió realitats que semblen immutables.