L’EDITORIAL
Sancions esportives a Rússia
Les arbitrarietats de Vladímir Putin no s’estrenen en la crisi amb Ucraïna pel Donbass, tot i que aquesta sigui la que fa vessar el got de la paciència. Inadmissible va ser l’annexió de Crimea, utilitzant estratègies espúries, i inadmissible –anem a l’esport– és el dopatge d’estat tan ben articulat durant anys i tan tèbiament castigat pels organismes internacionals. En la fase actual del conflicte, l’esport no pot quedar aïllat de la realitat i ha de formar part del paquet de sancions, ha de poder fer la seva contribució per parar els peus a megalòmans perillosos com el president rus.
I s’ha de fer amb la dificultat afegida que aquest calaix de sastre anomenat Occident no està en condicions d’exercir cap superioritat moral. La final de la Champions ha de sortir de Sant Petersburg per anar a una seu que pugui acreditar que segueix el manual democràtic, ni que sigui de manera deficient com l’Estat espanyol. O s’actua d’una vegada amb fermesa i credibilitat o els règims autoritaris camparan lliurement pel planeta amb la intenció clara –ja es veu amb Putin i Ucraïna– de mentir i manipular tant com faci falta per justificar una intervenció humanitària (quin cinisme) al Donbass per, de facto, annexionar-se aquest territori i tot Ucraïna si s’escau, així segur que no ingressa en l’OTAN. Expansionisme imperialista de la vella escola. A Putin se li ha de preguntar quina por li fa una OTAN formada per estats democràtics. Potser és que el model de democràcia de Rússia és un altre, més orgànic, i d’aquí plora la criatura. Si és aquest el cas potser toca que enlloc de sancions, a Rússia se li apliqui el tracte que es dispensa als estats que no superen els estàndards democràtics i de respecte als drets humans i a les minories.
Si Occident va per aquesta via, toparà amb la seva pròpia inconsistència. Perquè s’acaben de disputar uns Jocs Olímpics d’hivern a la Xina, 14 anys després d’haver-hi celebrat els d’estiu, temps més que suficient per constatar que els defensors de Pequín 2008 en nom d’afavorir una obertura del règim xinès es van equivocar de dalt a baix. Malgrat això, el COI ha tornat a ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Els jocs, els del 2008 i els del 2022, només han servit per blanquejar un règim autoritari que no respecta els drets bàsics de les persones. Ni més ni menys que el que farà la FIFA amb el mundial de futbol a Qatar (s’hi posin com s’hi posin Xavi i Guardiola) i altres federacions internacionals (atletisme, natació, handbol...) sucumbint al poder del petrodòlar i embrutant el nom dels campionats del món que hi han organitzat. O el que ha consumat ASO portant tres anys seguits el Dakar a l’Aràbia Saudita. Si se’n veiés algun resultat remarcable a nivell de respecte a les persones, es podria defensar però les atrocitats que pateixen els treballadors de les instal·lacions esportives de Qatar i les implicacions de la monarquia saudita en assumptes inconfessables exigeixen un replantejament immediat de les concessions de grans esdeveniments esportius.
Si fa no fa, és el mateix que cal fer amb Rússia fins que renunciï a l’imperialisme i respecti drets fonamentals i orientacions sexuals diverses. Això, per començar-ne a parlar.
No ens enganyem, res d’això passarà, i si passa, serà puntualment i no se sostindrà en el temps. A Putin li interessa la imatge internacional d’una final de Champions i d’aquesta se’n sentirà, però sap que el món necessitarà la seva energia i que les potències occidentals no actuaran mogudes per la solidaritat entre elles sinó pels interessos particulars. Vaja, que Biden no posarà a disposició d’Europa les seves reserves de petroli i cereals per contenir uns preus desorbitats si Putin tanca l’aixeta del gas o el blat. I així ens va...