La contribució de l’esport com a creador d’estat d’opinió sempre és molt rellevant, atès el seu potencial mediàtic. Per tant, imatges com la d’àrbitres dones dirigint esport masculí d’alt nivell –cada cop més freqüents en bàsquet, encara marginals en futbol– són exemples magnífics per difondre l’objectiu d’una igualtat d’oportunitats real entre homes i dones. Oportunitats de feina i de retribució, un terreny aquest últim on queda moltíssim per conquerir. Han fet la feina, per exemple, els quatre tornejos de tennis del Grand Slam, que paguen premis idèntics a homes i dones, i s’espera que poc a poc aniran arrossegant més organitzadors. Avui mateix s’hi ha afegit el World Padel Tour. També les federacions de futbol es van apuntant a la igualtat salarial. Fa uns dies s’ha conegut que l’US Soccer ha decidit que les dues seleccions dels EUA tindran la mateixa retribució, una equiparació que ja és vigent a Noruega, Nova Zelanda, el Brasil, Finlàndia, Dinamarca... El cas dels EUA és molt rellevant perquè han guanyat la meitat dels vuit mundials disputats, inclosos els dos últims, i el seu emblema, Megan Rapinoe, és una de les esportistes més populars dels EUA i molt activa en les causes per la igualtat. Però si bé a nivell de seleccions la paritat salarial és una fita assolible en un termini raonable, traslladar-la a l’entorn dels clubs en esports amb tanta tradició masculina i tan poca femenina com el futbol exigirà, més que temps i esforços, un replantejament complet per part dels organismes esportius, tant per retribuir com toca les esportistes com per professionalitzar les competicions i comercialitzar-ne els drets. Si es cuida, els diners arribaran.

És rigorosament cert que les jornades reivindicatives decauen quan ja no queda res per reivindicar. Lamentablement, els arguments que sostenen el 8-M no desapareixeran en molts anys. La igualtat entre tots els éssers humans és una aspiració global que dista moltíssim d’estar en vies d’assoliment. I no cal anar a territoris en guerra –on les diferències es converteixen en delictives– per comprovar-les. En el nostre entorn, sens dubte prou confortable comparant-lo amb altres continents, continuen morint dones assassinades per homes del seu entorn familiars. Diferències salarials, en l’accés als llocs de responsabilitat, dobles jornades laborals... semblen menudalla al costat de conductes penals, però no ho són, no es poden relativitzar. Les passes endavant que es registren són escasses i desesperadament lentes.