Si el Girona no puja directe no em penso fer il·lusions fins al darrer minut del darrer partit del play-off, això sí, sempre que tinguem un avantatge de dos gols, els altres juguin amb deu, el VAR es quedi sense piles, i l’àrbitre de camp pateixi insuficiència pulmonar per poder utilitzar el xiulet. Conclusió: prudència, prudència, ens estem excitant de manera descontrolada com si estiguéssim a un concert de Sopa de Cabra a les escales de la Catedral cantant el No tinguis pressa. Calma. Siguem conscients que el guió és perfecte per tornar a morir dempeus a les portes de l’Olimp: juguem el millor futbol de la categoria amb diferència, tenim nanos de la casa a qui rentaries la roba gratis, gaudim d’un entrenador que amb tres mesos ja gairebé recitava poemes de Martí i Pol, i a tots, ens posa bastant l’opció de veure Stuani marcant de nou a primera. En definitiva, tot quadra per tenir un altre final tràgic, però sincerament, no podem evitar sentir aquelles papallones a la panxa que estem reprimint des de principi temporada.

Som així, no tenim solució, comencem l’any dient-nos que no val la pena el patiment, i llavors, de mica en mica, anem deixant de banda el prototip de gironí descregut que esguarda l’entorn amb un gest altiu i superb del que es creu autosuficient, per abraçar l’altra cara del gironí: el sensible que reprimeix una llàgrima d’orgull quan veu la seva ciutat competint a la màxima categoria de qualsevol esport, i ara, estem clarament en aquesta segon fase. Així doncs, calma gironins, no ens flipem... aquest any pugem... molta calma... ho dedicarem a l’estament arbitral... mesura, mesura... m’estic tornant boig perquè ser del Girona és una bogeria... quan tornem a primera tornarem a guanyar a Cornellà... voleu callar si us plau? Calma, calma, si us plau, molta calma.