L’anterior retorn d’Ansu Fati va ser efímer. El particular idil·li amb el gol va quedar reforçat en marcar, el dia que tornava després de dos mesos d’absència, el 2-2 que forçava la pròrroga en la semifinal de la supercopa que el Madrid va acabar superant. Un partit més tard, en la copa a San Mamés, Ansu tornava a caure. El Barça deia adeu a dues competicions, era sisè en la lliga i perdia un futbolista clau per resoldre els problemes al davant. No havien arribat encara ni Adama ni Aubamayeng. Un context que no té res a veure amb l’actual, amb l’equip en creixement a partir de les idees de Xavi Hernández i amb els recursos ofensius multiplicats. De mostrar una incapacitat golejadora indigna d’un equip de primer nivell, a trobar la porteria rival amb facilitat. El 0-4 al Bernabéu és la millor carta de presentació d’un equip que també ha fet pòquer contra l’Osasuna, l’Athletic, el Nàpols i el València i que veu la porteria molt més grossa que mesos enrere. Tot plegat fa que el retorn d’Ansu Fati, una molt bona notícia, es pugui assumir amb tota la tranquil·litat del món. Dos mesos després de caure, el tractament conservador que va voler seguir el jugador –els serveis mèdics del club li havien aconsellat l’operació– ha funcionat, i de moment ja s’ha reintegrat a l’activitat del grup. Benvingut sigui. Si res no s’espatlla, Ansu assolirà l’objectiu de tornar a competir aquesta mateixa temporada. No ve d’un dia ni de dos. No cal córrer. Ara ja no.