Fer-la més grossa
Això d’avui, ahir pel lector de demà –allò que diuen, pel lector de sempre– és tan històric com el que es veia a venir i temíem. Finalment, un partit de futbol femení ha aconseguit omplir a vessar un estadi dels de primera fila, com tot un home –hem de dir, perquè el que veig que tothom celebra és que hagin arribat a demostrar que la poden arribar a tenir tant o més grossa. I què volen que els digui, me’n congratulo i em sap greu alhora.
Ja fa un grapat d’anys, en un partit entre el Vic i el Cassà si la memòria no em falla (i no puc recórrer a la memòria digital, perquè les tecnològiques tan avantguardistes amb el nom de noves al davant –no es fan mai velles, ves l’elixir de l’eterna joventut que tenen– no aposten si no hi ha benefici a curt termini), l’amic Joan Carles Codolà em va introduir al futbol jugat per noies en un partit de resultat d’escàndol on participava la seva filla Xantal, que serà mare d’aquí a unes quantes setmanes. D’atletes, encara no n’eren gaire; el sobrepès de la portera i la prevenció general per evitar les patacades van fer d’aquelles anades constants a buscar la pilota al fons de la xarxa un partit de costellada fins que no hi vam parar atenció. Jugaven bé, trenaven jugades, gaudien i el resultat no els importava ni poc ni gaire més que una de les moltes altres característiques de l’esport que practicaven: és un joc amb un resultat de punts que determina qui guanya. I van guanyar unes noies que no sabien el camp que llauraven.
El futbol femení és un futbol alegre, nascut després del dels pinxos de barriada suburbana i de pati de col·legi miserable. Aquell dia, a les grades ocupades solament pels xofers de les esportistes adolescents i algun visionari escadusser –de gent que hi entén, en tot i per tot, n’hi ha ben poca–, l’atenció dels qui ronden els camps de futbol confonent-se gairebé amb el rovell de les baranes de publicitat estàtica van anticipar els 91.553 espectadors que han omplert el Camp Nou per fer el rècord mundial d’assistència en un partit de futbol jugat per dones (i si algú té la pell tan fina i cervell tan reductiu que no vol entendre el significat, aquí, de la paraula, que s’ho faci mirar per un psicòleg, abans de voler jugar a fer de bruixot amb la filologia).
I cal alegrar-se’n, perquè en la lluita que compartim, també tenim dret a confondre’ns en la immensa estupidesa de jugar a veure qui la fa més grossa. Sap greu, però, renoi, aviam si finalment podem jugar plegats sense prendre-hi mal, a fer conya de les mateixes coses.